Ara, més que mai, cal pensar en la bellesa del final

En un moment en què ja es pot dir que hem superat el confinament -o estem a punt de fer-ho-, toca gaudir d’aquest final que tant esperàvem, tot i el neguit per la incertesa del que passarà ara que recuperarem la (hipotètica) llibertat. Però hi ha l’altra cara de la moneda, que és la mort de persones estimades: el final amarg que hem hagut d’afrontar en la solitud de les nostres llars. La Nina, una tortuga que té 100 anys, es pregunta, com nosaltres, el significat del mot “final”, ja que és conscient que està arribant als últims dies del seu viatge. Ho llegim en l’àlbum infantil La bellesa del final (A Buen Paso), escrit per Alfredo Colella i il·lustrat per Jorge González.

Per a la formiga el final és una cosa dolenta, perquè és quan es queda sense provisions per sobreviure a l’hivern; en canvi, l’eruga l’espera amb delit, ja que sap que es convertirà en papallona. L’oreneta en té dos, quan va i ve seguint les estacions de l’any; mentre que la serp fa cercles, en què l’inici i el final s’uneixen. Tot això (i més) és el que la protagonista, que avança lentament, descobreix en aquesta història en forma de faula amb reminiscències mitològiques: el final té formes i sentits diversos, segons el que li expliquen els animals (i un riu) des de la seva experiència, respostes que, en un viatge fet a pas de tortuga, ens acompanyen pàgina rere pàgina. Gràcies a la lectura del relat del polifacètic Alfredo Colella, llicenciat en filosofia teorètica, descobrim, doncs, que les coses s’acaben (un amor, una amistat, una vida), però també -i sobretot- que en aquest final hi pot haver bellesa. Dit això, pot semblar que es tracta d’un contingut complex, massa difícil per a infants, però no menystinguem la seva capacitat de comprensió. En aquest sentit, mireu-vos els llibres de Leo Lionni -aquest ens hi fa pensar-, en què conviuen profunditat i simplicitat, i no sols pel que fa al text, sinó que també ho veiem en la imatge. Obra de Jorge González, aquí la il·lustració pren protagonisme: el gènere de l’àlbum ho demana i els lectors ho esperen.

En una conjunció harmònica amb la paraula escrita, el dibuix es presenta com una explosió pictòrica de traç gruixut i tons força apagats que combina amb algunes figures de vegades retallades sobre blanc. I com si seguíssim el ritme pausat de la tortuga, ens aturem en algunes escenes, sobretot les que no tenen text, les quals se’ns regalen com un espai per a la reflexió. Però la protagonista no s’atura i continua caminant per assolir el final.

Lineals o cíclics?

En la cultura judeocristiana hem crescut pensant que el temps és lineal i que, per tant, tot comença i s’acaba. És una creença que, posteriorment, s’ha reinterpretat i reforçat amb la vida moderna, en què les hores que marca el rellotge són un temps que se’ns escapa i que no podem recuperar. Contràriament, des de les cultures més antigues, la percepció del temps s’ha basat en un sistema cíclic. De fet, només cal observar els moviments de la naturalesa: la sortida i la posta del sol, els cicles de la lluna, les marees, les estacions... Si ens acollim a la idea que el camí és més aviat circular, potser encararem aquest final del confinament sense pors, perquè el veurem com una oportunitat de renovació global, de renaixement.

I, d’altra banda, si perdem algú pròxim, encara que hi hagi dolor valorarem el llegat que deixen les persones que se’n van (o la vida plena que han tingut) com un no morir. La Nina, a qui també fa respecte arribar a l’última pàgina, quan ho fa es limita a arraulir-se a la claror de la lluna plena. I és aquí on el llibre que tenim a les mans, com totes les coses, també s’acaba, i el més bonic és que ara en podeu començar un altre, perquè aquesta és la bellesa del final.