Les aquarel·les de Claudio Magris

Aquest volum prim, preciós i divers, titulat Instantànies, recull alguns articles que Claudio Magris (Trieste, 1939) ha publicat durant dècades al Corriere della Sera. Són textos breus, apareguts entre el 1999 i el 2016, que parteixen d’una anècdota quotidiana, d’una curiositat intel·lectual, d’una situació històrica o d’una estampa de la realitat, i que l’autor desenvolupa d’una manera ràpida, colorista i distesa. Magris, un dels grans campions europeus en halterofília literària, aquí ens mostra la seva faceta de gimnasta rítmic. Per raons de format original -la premsa no permet filigranes-, d’extensió i de públic a qui es dirigeix, aquests textos no tenen ni l’audàcia estilística, ni el frondós joc d’idees, ni la profunditat de sentit dels millors títols de l’autor, posem El Danubi i A cegues. Tot i que el títol remet a la fotografia, a mi el recull m’ha fet pensar en les sèries d’aquarel·les que els grans pintors fan en els períodes quasi de lleure, una mica amb la idea de descansar de les exigències esgotadores a què els sotmeten les obres ambicioses i monumentals en què mai deixen de pensar o de treballar.

Això no significa que Magris es mostri frívol o superficial. El llibre funciona com un enfilall de divertimentos, però quan ho creu oportú l’autor interpreta les coses amb una mirada políticament compromesa i ètica, i porta els materials una mica de circumstàncies a partir dels quals reflexiona cap a uns terrenys existencialment densos. Tampoc no sacrifica la seva vasta erudició, encara que en tot moment és una erudició suau, que afegeix més gust que substància.

Magris escriu amb la mateixa desimboltura sobre un banquer que ha deixat la seva esposa, sobre una inuit sordmuda, sobre una coloma morta que jeu als peus d’una estàtua sumptuosa, sobre la caiguda del Mur de Berlín i sobre “les hores sagrades” de Thomas Mann. Aquesta reduïda llista d’alguns dels temes i personatges que hi desfilen servirà per donar una idea d’un dels principals atractius del llibre: la varietat temàtica i la riquesa de registres -des de l’humor fins a l’apassionament líric, passant per l’anàlisi assagístic i la vinyeta costumista- amb què Magris els aborda. Com és de suposar, al llibre no hi falten els dos mons que ocupen un lloc preeminent en la literatura de l’autor: Trieste i l’Europa Central.

Com sempre passa amb Magris, Instantànies és un llibre on no falten les idees noves i els passatges de prosa fulgurant. És, però, un Magris menor.