BarcelonaEl periodista, impressor, activista i escriptor Pere Maruny (Manresa, 1974), autor d’una novel·la precedent –la celebrada No anem sobrats de bona gent (Brau, 2016)–, publica a Rata La mort dels altres, un original viatge iniciàtic que comença amb un comiat. Maruny compta amb un passat a Chiapas, combatent als carrers de Barcelona contra la injustícia o exercint de corresponsal a la franja de Gaza. L’experiència de viatge real l’avala a l’hora de descriure un planeta capgirat que només val la pena per les "cuques de llum enmig d’un món irreal".

La mort dels altres és un dels llibres més ben escrits de les darreres dècades. Maruny estructura la novel·la en tres “idees bàsiques” d’extensió decreixent: No mataràs, o sí, Estimaràs en va i La mort és un simulacre. Abans d’entrar en matèria –i quina matèria!– trobem una primera nota titulada Hi ha un temps per córrer, on el narrador explica al lector (al llarg de la novel·la s’hi dirigirà de tu a tu) que un dia va anar a buscar la mort dels altres i es va descobrir a si mateix. El narrador experimenta la mort de prop quan el seu pare cau fulminat a la casa familiar on viuen, aïllada del poble, "un món avorrit de collons", on només l’escola i la televisió representaven finestres cap a l’exterior. La infantesa del narrador va estar marcada per les pors del seu pare i per una mare absent. L’adolescència gravitava entre la lectura i les palles. Fins que troba el cadàver del seu pare estès al menjador i creix de cop.

Aprendre a entomar la mort de cara

Amb una motxilla mig plena i pocs pistrincs a la butxaca, el narrador enfila un viatge rumb a l’oest, on "la mort és més barata", perquè l’Europa de la cultura i la bonança no fa per a ell. Ell no està sol en la seva recerca del significat de la mort: coneix joves amb pintes marcianes, coneix dones que se’l volen afillar, coneix gent anònima que l’acull a les urbs per on passa i coneix la por. Primer, quan se li ofereix la possibilitat de ser camioner, fa una reflexió fonda sobre la mort: "Seria això, la mort? Treballar perseguint per sempre les mateixes llums de ciutats iguals?" Ho intenta, i de seguida entén que ell ha marxat de casa per viatjar i cercar la mort dels altres per entendre la seva pròpia mort, no per transportar-se simplement. En el seu periple, respirant el viatge amb un aprenentatge existencial continu, el narrador —una deliciosa Xahrazad rural, occidental i actual— observa que la mort es pot triar, que de vegades és cronometrada, que ser adult i lliure significa entomar la mort de cara. Quan troba l’home-que-va-anar-a-l'Índia, que li pot explicar el seu propi viatge a la recerca del significat de la mort, aprèn que només es mor morint i que tota la resta és tedi.

Enrolat en un vaixell de càrrega com a ajudant de cuina d’un equip de dones, el narrador es dirigeix, finalment, a Amèrica. Mar endins descobreix, de nits, "la immensitat de l’oceà, de la Terra i de l’Univers contra el cor encongit de la pròpia insignificança", una idea amb ressons verdaguerians (lo cor de l’home és una mar / tot l’univers no l’ompliria) que l’ajuda a prendre consciència de la necessitat d’alliberar-se de l’ego just ara, quan ha trobat tres mares que l’estimen com no ho va saber fer la seva. Convençut que vol conèixer la mort i no que li regalin, sap que la mort és una realitat amb mil cares i que la llibertat només és una trampa del diable.  La por només es venç afrontant-la. A partir de mitja novel·la, s’acompanya d’una veu femenina abstracta (la por, la consciència) per descobrir tots i cadascun dels secrets de la mort dels altres. Entremig, com més camina pel món, més creix dins seu l’evidència de la pròpia ignorància.