Els valors que cal aprendre d'un botiguer

Amabilitat, austeritat, confiança, constància, fidelitat, honradesa, solidaritat, realisme. La família –la gran família del títol– de la narradora de la nova novel·la d'Antònia Carré-Pons, Montserrat Vidal, té una xarcuteria, i aquests són els valors –valors de botiguer– que ella n’aprèn.

Montserrat tenia una germana, Concepció. Quan eren menudes, els pares les anomenaven Rateta i Sió. Amb els anys, la Sió es farà càrrec del negoci familiar, però la Rateta no va poder suportar mai l’espectacle d’aquells porcs enormes oberts en canal, dessagnats i convertits en tot d’embotits. Ella preferirà dedicar la vida a fer de medievalista, però el que no espera és que pares i fills es vegen afectats per això que els metges anomenen “càncer polifamiliar”. Com totes les famílies, hauran d’aprendre en carn pròpia el llenguatge del dolor i de la pèrdua.

Antònia Carré-Pons va passar molts anys (dècades) estudiant el volum Espill o llibre de les dones, el gran clàssic de Jaume Roig. Si no l’haguera escrita en versos tetrasíl·labs, aquesta història seria ara una novel·la tan llegidora, almenys, com el Tirant lo Blanc. Però el format l’ha convertida en matèria quasi exclusiva d’especialistes.

Carré-Pons podria haver-se concentrat exclusivament en la seua tasca acadèmica. Tanmateix, en 2018 va fer una primera incursió en la narrativa amb el volum de contes Com s’esbrava la mala llet. Amb les seues originals històries de geriàtric va demostrar destresa narrativa i la possessió d’un món personal (corroborat per l’èxit de crítica i públic), que després El càsting (2024) i ara La gran família han confirmat.

La necessitat dels lligams

La gran família té alguns punts en contacte amb els llibres anteriors, com ara la reflexió sobre la vellesa o l’autobiografisme. Però és una novel·la que va més enllà. El que hi batega és el sentit de la vida com un tot, la necessitat dels lligams familiars i una certa reconciliació de la protagonista amb els seus propis ancestres.

El medievalisme, en tot cas, serveix a la narradora per introduir algunes reflexions sobre els orígens de la condició de la dona en la nostra societat. Precisament l’Espill de Jaume Roig, tal com va imaginar Joan Fuster, podria haver trobat una rèplica feminista (avant la lettre) en el Vita Christi d’Isabel de Villena. Al capdavall, Roig era metge del convent de la Trinitat de València, on Villena era abadessa.

Fet i fet, Carré-Pons sap perfectament que la misogínia de Roig era un recurs de comicitat per a atraure els possibles lectors de l’època. Però això, és clar, és una altra història.