Antoni Ribas Tur, un poeta contra el domini de l’ego

BarcelonaEl resultat és que sóc més vell, / i que no estic trist”, escriu Antoni Ribas Tur (Eivissa, 1978) a La casa dels pares, un dels poemes de Les despulles d’un somni (Saldonar, 2018). Els versos són el reflex de tot el que ha passat i viscut el poeta entre l’anterior llibre, Ciutat sense memòria (Proa, 2006), i el nou recull, guardonat amb el 13è Premi de Poesia Joan Perucho Vila d’Ascó i que es va presentar ahir a la llibreria La Calders de Barcelona. Ribas Tur, que a banda de poeta també és periodista de l’ARA, trenca així un silenci creatiu de més d’una dècada amb un llibre polifònic en què escruta el passat i el present. “Podria haver sigut una trajectòria interrompuda i que aquest llibre no hauria sortit mai. És important que no hagi sigut així”, afirmava ahir l’escriptor Jordi Nopca en una presentació plena de familiars, amics i companys de feina.

La cinquantena de poemes de Les despulles d’un somni, explica Ribas Tur, neixen de la voluntat d’allunyar-se del llibre anterior. “El llegia anys després i el trobava massa personal. He volgut aproximar-me al contrast entre el meu present i el passat familiar però des d’un lloc distanciat i menys íntim”, assenyala l’autor. Aquesta intenció també es va traduir, recorda, en la manera com van sorgir els nous poemes. “No és un llibre gens nocturn. El vaig escriure entre la gent, mentre anava a la feina i a les tardes, en un parc”, diu. El resultat és un conjunt de poemes solemnes en què la primera persona pràcticament desapareix per donar pas a la realitat que l’envolta. “En un món dominat per l’ego, la poesia de Ribas Tur se’n distancia. I això el distingeix notablement d’altres autors”, destaca Nopca.

Aquest tret fa que al poemari s’hi apleguin les veus de molts personatges, alguns dels quals són icones de la cultura popular com la Blancaneu i els set nans, Apolo i Dafne i Llàtzer. “Volia fer un llibre promiscu, on passessin moltes coses i hi hagués molta gent. Hi ha poemes que reboten entre ells”, diu Ribas Tur, que deixa a mans del lector la possibilitat “de construir-se la seva pròpia història” a partir dels versos. L’art, la primera matèria de la vida laboral del poeta, també hi té una presència evident i indefugible. Al poema Final, per exemple, hi ressona la influència del quadre La dona al desert d’Alphonse Mucha, i a Epíleg treu el cap Gustav Klimt. “Són imatges que formen part del meu recorregut”, diu el poeta.

Si bé alguns dels poemes transiten per una atmosfera fosca i tèrbola, el resultat no és un llibre obscur. Segons Nopca, els versos “encapsulen la resignació i l’esperança” i es construeixen “a partir de sumar petits detalls”. El desengany, la desolació i la mort formen part del paisatge dels poemes, que desemboquen en una realitat alhora viva i lluminosa. “És veritat que he defugit tot el que és més pròxim o entranyable”, admet Ribas Tur, i ell mateix es posa deures: “El pròxim repte serà escriure poemes amb una punta més d’humor”.