Una ànima tova i vagarívola

L’animeta de l’epitafi d’Adrià, enclosa en lapidaris versos ( Animula, vagula blandula ), no només en el poema on s’hi fa referència ( Nunc abibis ) -també en un altre, de to alcoverià, Animulae -, sinó en tot el recull, diríem que flota arreu, en la seva contingència i en la seva contradicció, entre la ficció (si no hi ha fe) i la presència real (que es fa absència en un moment donat: “t’envolaràs com volva, enlaire, lliure”), i que no representa finalment sinó la fe en la poesia, en l’artefacte poètic. Potser sí que cal reprendre la famosa “fe en el llenguatge” ribiana-maragalliana, que Gabriel Ferrater va posar en qüestió. El gran ribià que era Ferrater proposava finalment, en la seva pròpia obra, una poesia “impura”, conversacional i també “realista” (encara que sovint tan closa en ella mateixa…). Gómez vol ser “l’excepció que confirma la regla”, perquè hi ha més enamorament del vell que exaltació pel nou.

És d’agrair que en el panorama tan obert i divers de la poesia catalana hi hagi espai per a cultius intensius com el que practica Francesc J. Gómez: decasíl·lab rigorós, esquemes tancats de rimes consonàntiques, erudició a flor de pell no exempta de vitalisme experiencial, amb periple amorós camuflat, sota clau, practicant sense complexos un vers que fimbra, ara amb vibració de trobar ric, adés amb freqüències de trobar clus. Àdhuc s’ha permès, el fabbro, cloure amb una sextina, retent homenatge a Arnaut Daniel, el millor artífex, inventor d’aquesta forma alambinada que feu fortuna per aquests verals no fa pas tants anys. Daniel era com un joier.

La seva artesania, segons Ezra Pound, és similar a la dels kennings del Beowulf (que ara se’ns fa més amanós gràcies a la versió de Seamus Heaney): teixir la visió mitjançant la càrrega de sentit de la imaginació, el so i l’impacte verbal de la llengua poètica. Gómez n’és plenament conscient. Allò que tenim experimentat i la nostra capacitat de formalitzar-ho. La distorsió gramatical de què parla José Ortega y Gasset ha de ser aconduïda i materialitzada en una forma si no volem que tot s’esvaneixi com un castell de cartes. Josep Carner hi tindria alguna cosa a dir… en forma d’aprovació, és clar. La poesia, armada de doctes delícies i proclames terrals (“Som oriünds d’una tribu meteca”), s’imposa, justament, per l’elegància de la formalització i per una confecció traçuda i travada. El poeta té encara la gràcia de regalar al lector una peça sicalíptica de font ovidiana passada per Picasso que us farà esbossar un somriure, Muda, amb súcube inclòs.