BarcelonaSi, com deia Benedeto Crocce, tota història és història contemporània, no ens hauria de sorprendre que la mirada local tenyeixi qualsevol anàlisi o biografia internacional. En el cas de la reconeguda periodista i escriptora Kati Marton, la seva semblança –positiva i còmplice– sobre la cancellera Angela Merkel ve condicionada pel joc de miralls amb la realitat política del seu país d’adopció –els Estats Units– i per la seva pròpia experiència personal com a refugiada política hongaresa durant la Guerra Freda. En canvi, al també recent retrat signat per la periodista Ana Carbajosa (Península, 2021) hi trobem una interpretació més crítica, especialment pel seu paper dins la Unió Europea, però amb matisos elogiosos pel que fa a les formes polítiques, sobretot en comparació amb la dreta espanyola.

Sense deixar de ser crítica amb alguns aspectes concrets del seu llegat (la lentitud en la presa d’algunes decisions, la manca d'explicacions suficients a l’opinió pública d’alguns girs polítics o la mala gestió del seu relleu al capdavant del partit), Marton situa la sempre discreta, reflexiva, analítica i multilateral Merkel com el contramodel de la política testosterònica, els jerarques egòlatres, la contemporització amb els populismes i l’extrema dreta i el relativisme respecte del compromís amb la llibertat, la democràcia i el bé comú. Davant els Putin, Erdogan, Jinping, Bolsonaro i Orbán, l'eterna cancellera alemanya –setze anys de majories– se’ns descriu com el referent d’estabilitat tant dins la Unió Europea com al bloc occidental. Però Marton –vídua del diplomàtic demòcrata Richard Holbrooke– fa sobretot un seguiment especial de les relacions entre els Estats Units i Alemanya per, de retruc, passar comptes amb la figura de Donald Trump.

La cancellera situa les arrels d’aquest particular lideratge en el caràcter triplement outsider dels seus orígens: ser dona en una política alemanya i internacional fortament masculinitzada, comptar amb una formació científica de pensament analític i haver-se criat sota un règim de llibertats vigilades. Aquests trets diferencials, sumats a la capacitat per aprofitar les oportunitats i explotar la condescendència dels rivals, expliquen tant el consens sobre la seva figura –integrant sensibilitats més àmplies que la CDU– entre l’electorat alemany, com la capacitat demostrada per sortir-se’n en negociacions complicades, reptes canviants i governs de coalició. Com destaca la seva biògrafa: “Cap país no necessitava tant el mercat xinès, l’energia russa i les garanties de seguretat dels Estats Units com Alemanya. Cap país no tenia menys ganes que Alemanya que el món es convertís en una amalgama de rivalitats entre grans potències”.

'Willkommenskultur' o com acollir un milió de refugiats

Sens dubte, la crisi dels refugiats del 2015 marcarà el seu llegat. Trencant costums i posicionaments anteriors, Merkel decidia de manera sobtada i unilateral obrir les fronteres i acollir gairebé un milió de persones. La decisió va positivar la visió internacional sobre el país –amb el llast històric del nazisme i més recentment l'austericidi post-2008–, va connectar amb una bona part de la ciutadania i va tenir implicacions positives en un país amb baixa natalitat i necessitat de mà d’obra. Però també va generar efectes negatius, perquè va tensar les costures del seu partit, la relació amb els socis europeus i, malgrat l’èxit objectiu d’integració, va rellançar el discurs feixista: “L’AfD és filla de l’era Merkel”. El futur decidirà què pesarà més.