Aurora Bertrana: entre l'amor i el desig
A 'Fracàs' ja no hi ha ni traça de la guerra ni de la postguerra, hi ha només la vida burgesa que sembla tan fàcil, tan lleugera
Fracàs Aurora Bertrana
- Viena Edicions
- 156 pàgs. / 16 euros
Els exemplars de la primera edició, publicats l’any 1966, valien vint-i-cinc pessetes. Fracàs era el número tres de la col·lecció La Novel·la Popular d’Edicions Alfaguara i, si fa no fa, el llibret tenia la mateixa mida que el que ara ha publicat Viena, una mica més gran dels anomenats “llibres de faldriquera”.
Va ser una de les darreres obres d’Aurora Bertrana (1892-1974), aquella lletraferida republicana que havia triomfat als anys trenta amb el seu Paradisos oceànics –que va causar sensació–. Després vindria la guerra, la bomba que va arrencar el balcó de casa, l’exili obligat a Suïssa... i el retorn a Catalunya a finals dels quaranta. En una Barcelona malmesa que ja no reconeixia i on ja no la reconeixien a ella, Bertrana va dedicar-se al difícil art de la supervivència mentre recuperava les ganes d’escriure.
Fracàs està al bell mig de la segona etapa literària de la gironina, precedida per novel·les com Tres presoners i Entre dos silencis, i seguida per Vent de grop, la que li proporcionaria la darrera alegria. A Fracàs ja no hi ha ni traça de la guerra ni de la postguerra, hi ha només la vida burgesa que sembla tan fàcil, tan lleugera. És evident que escrivint-la Bertrana va voler descansar del dolor. Un intent de guanyar públic, sense dubte, enmig de circumstàncies adverses.
La història de Clàudia, Domènec i Blai no tindria sentit ara, en plena efervescència poliamorosa. Potser la gent més jove ni l’entén. Però sí els i les que hem estat educats en la monogàmia, que proporciona a parts iguals estabilitat i frustració, depenent dels casos. A Domènec, empresari tèxtil, se li acudeix que el seu gran amic pintor, Blai, ha de pintar la seva dona. La nuesa d’aquesta ha de quedar immortalitzada en un llenç. Blai dubta, però finalment la pinta. I llavors s’encén l’espurna del desig, que no avisa i no hi ha qui l’apagui.
Domènec té una amant, o sigui que si Clàudia cau... Però les normes socials d’aquell temps no saben res de paritat: “Una dona adúltera és molt pitjor que un home”, escriu Bertrana. “Un pare amb una amistançada no deshonra la casa ni els fills; una mare, sí”. Clar que Clàudia no és com la protagonista de Soc una dona honrada, la primera novel·la de Mercè Rodoreda. Ella no li té por a l’adulteri, no és aquesta la seva recança ara que les revistes parlen de Grace Kelly i un lleu corrent de llibertat es cola per la frontera.
Blai acaba marxant a París i, quatre anys després, torna a Barcelona per exposar a la Galeria Gaspar, on el 1960 va exposar Picasso. Què fer amb aquell triangle de vincles encara ben vius? “Estem igual o pitjor que ara fa quatre anys. Volem passar bé l’estona, junts, o no fem sinó patir”, diu Clàudia. Fracàs no és una novel·la pas fracassada, però es troba a faltar una mica més de context històric, cert ambient d’època que ajudi a emmarcar aquest anar i venir de dubtes, no absents però de matisos psicològics. I és que, recordem-ho, està escrita amb una ambició popular, gairebé com una novel·la rosa.