Els homes són gairebé escòria?

Barcelona A Noia troba noi, Ali Smith (Inverness, 1962) explica una història sobre la vida després de la mort amb un estil intel·ligent, complex i emocionant alhora. A partir d’una reinterpretació del mite ovidià d’Ifis i Iante sobre el poder transformador de l’amor, la prosa de l'autora del quartet estacional –també publicat per Raig Verd en català i per Nórdica en castellà– commou i fa riure a parts iguals. Els seus retrats socials, entre poètics, polítics i eròtics, contenen una dosi important de crítica, en aquest cas, al consumisme desfermat i a la violència sexual i domèstica. 

Noia coneix noi: una història antiga de tots els temps. Un tema clàssic, humà, que Smith transfigura en un enginy narratiu quan hi inclou noves circumstàncies. El remix que fa l’autora de la novena metamorfosi d’Ovidi –que més que del fosc, violent i punitiu poeta romà, sembla una comèdia d’embolics de Shakespeare– permet que el lector comparteixi l’interès de l’autora per les dualitats de gènere o de personatges, pels jocs de paraules, per la idea de transformació i creixement. Per trobar-hi un però, a Noia troba noi els fragments de to polític s’acosten al pamflet i la reivindicació del lesbianisme és una mica naïf.

La trama de la novel·la gira al voltant de l’amor entre dues dones joves que gaudeixen del seu amor homosexual: Anthea, que treballa en una agència creativa, i Ifisol (Ifis 07), una artista de protesta que fa gegantines pintades feministes per tota la ciutat. En el cas d’Ovidi, la història d’Ifis és diferent: la metamorfosi d’Ifis es produeix precisament perquè pensa que la natura li va en contra. La dona es converteix en home i el seu problema es resol fins a tal punt que salva la seva pròpia vida. La variació de Smith prescindeix, òbviament, de la transformació física i de l’amenaça d’infanticidi present a Ovidi, i dona girs diferents a la història. 

Els nens, sempre privilegiats en relació a les nenes

La novel·la Noia troba noi és una lectura divertida i experimental, plena de trucs lingüístics i de referències a la cultura pop com ara Facebook, MySpace i Google, que ens recorda que la nostra identitat, la nostra política i fins i tot la nostra imaginació estan constantment limitades pels costums socials i no pels déus olímpics. Imogen, germana i companya de feina d’Anthea a l’agència Pure (on comercialitzen aigua embotellada escocesa com qui embotella la imaginació), pensa entre parèntesis, en uns fluxos de consciència desfermada, perquè està perplexa davant el lesbianisme de la seva germana. Ella és immutable, i Ali Smith pretén desmuntar la confiança absoluta d’algunes persones cap a unidireccionalitat tant existencial com sexual. 

El missatge general de Noia troba noi és clar: el privilegi que, des de temps immemorials, tenen els nens sobre les nenes. En tots els sentits. Un problema que s’estén a totes les facetes de la vida. Les dones estan subrepresentades en la vida política, estan mal pagades en relació als homes, són tractades com a éssers inferiors. Smith insisteix en la necessitat de canviar la injustícia a través d’una història d’amor, empatia i sororitat. En la línia de la nostra Isabel Clara Simó, el maniqueisme d’Ali Smith fa que totes les dones de la novel·la siguin quasi unes santes i els homes, grollers i irreflexius que trepitgen les dones, són gairebé escòria. Potser hauria d’haver trobat un equilibri menys infantil.