La protagonista d’aquesta nouvelle es pregunta sovint pel sentit de la seva existència: “És això i prou, la teva vida?” S’entén que qui es fa aquesta llei de preguntes retòriques no acaba de ser feliç del tot (o no ho és gens). L’Eva, que és com es diu la protagonista, treballa amb el seu marit, en Pere, a la botiga de pollastres a l’ast que regenta la parella. Estiuegen una setmana d’agost a l’Estartit, en un apartament de la sogra. Tindran tres filles. Per molt que, un cop a casa, es dutxi i es posi unes gotes de Chanel 5, l’Eva no s’acaba de desprendre mai d’aquella fortor dels pollastres rostits, que li travessa la pell i li penetra l’ànima.

Alba Dedeu ha fet un canvi significatiu respecte dels dos llibres anteriors, molt destacats, de relats: Gats al parc (2011) i L’estiu no s’acaba mai (2012). En les històries d’aquests, sempre hi havia un punt de misteri. Hi pesava molt allò que no es revelava, que quedava a mig dir, i, a més, acostumava a haver-hi un final obert. Aquí, no. El soliloqui de l’Eva és d’una escrupolositat màxima: no deixa res per verd en la representació de la grisor del seu dia a dia (i poso el nom en cursiva ben a consciència). En un dels contes de L’estiu no s'acaba mai se’ns feia entrar en un taller d’elaboració de figuretes de porcellana per a bossetes de bateig. Entre els treballadors hi havia una tensió que no acabava de resoldre’s: tensió sexual entre una noia i un noi, tensió d’una altra mena entre aquella i sa mare, la mestressa... En La conformista també hi ha tensió entre l’Eva i en Pere. Però no té gens de misteri (vet aquí la gràcia!), perquè deriva d’aquell negoci que els imposa una rutina tan severa i del desenvolupament treballós de la vida en parella, tan plena de dubtes, de contradiccions: avui, desig d’alliberament; demà, necessitat de refermar el vincle. Els pollastres no deixen de giravoltar en els astos i ho omplen tot d’aquella pudor oliosa. Quin símbol tan potent!

La novel·la creix a mesura que progressem en la lectura. Els primers capítols semblen molt tous, poc engrescadors, però la punxa narrativa no trigarà a sortir. El soliloqui de l’Eva es divideix en sis parts, que corresponen a sis moments de la seva vida. Cada capítol mostra un text compacte, sense ni un punt i a part. Sembla que els personatges perdedors, els carallots, els malparits, tenen molta més premsa, en la novel·la contemporània, que no pas els anodins. Dedeu ha retratat una dona que diríeu que no té res d’interessant. Quan arriba de la botiga, rendida, i es mira al mirall, veu el maquillatge desfet i troba que s’assembla a un ós panda. Hi ha un temps en què en Pere se li fa gairebé insuportable: “Tot ho feia a mitges, aquell home, tot s’ho quedava a dins” (i aquells dits peluts que surten de les xancletes!); però “unes altres mans, una altra olor; una altra vida: no me la podia ni imaginar”.

“Estar bé està bé quan no has pensat que podries estar millor, que potser t’has conformat massa aviat i amb massa poca cosa”, reflexiona la protagonista. La Mariona, la filla gran, “es deixava influenciar massa”. Segurament com ella. Però llavors la vida fa un gir. I en Pere, aquell calçasses, revela un “coratge callat que no li havia descobert mai ningú”. Passa una cosa no prevista: “Heus aquí, ara que ja no la volia, la vida extraordinària”. Un fet dolorós ha introduït el valor extraordinari en la vida de l’Eva i en Pere. I això la redimeix de la grisor. La gran consecució de La conformista és haver descrit aquest estat de coses: sense fer soroll, amb una prosa ajustada i precisa.