Adeu a l'amor romàntic
Vivian Gornick explica a 'La fi de la novel·la d'amor' com la literatura ha estat al servei del patriarcat en qüestions amoroses
Barcelona“La Lily Bart [de La casa de l'alegria], d'Edith Wharton, i la Clarissa Dalloway [de La senyora Dalloway], de Virginia Woolf, són variants de la dona que veu perfectament quina vida li espera després de casada, i el que veu la corglaça”, llegim a La fi de la novel·la d’amor, un assaig profitós –com tots els llibres de l’autora– sobre com la literatura ens ha venut les relacions sentimentals entre homes i dones. Perquè fins fa no gaire, per prescripció social, les dones tenien com a màxima aspiració un marit que fos refugi i recer, a excepció de les que no la tenien, que eren moltes menys.
La nord-americana Vivian Gornick (Nova York, 1935), autora de Vincles ferotges, Mirar-nos de cara i Comptes pendents, fa un quart de segle que va publicar La fi de la novel·la d'amor als Estats Units i potser en aquest temps les coses han canviat una mica –segurament a pitjor, perquè el segle XXI té una part de regressió en les relacions–. Però la tesi és impecable: els lectors i les lectores ens hem empatxat de novel·les amoroses, que han fet de nosaltres malalts de romanticisme ineptes per a les relacions saludables. Avís per a navegants: si teniu el virus inoculat, difícilment us en curareu, perquè arrela sense remei al vostre ADN. Per fortuna, sempre us podeu prohibir històries com Pretty woman les tardes de sofà i manta, que a més és un blanqueig en tota regla de la prostitució.
La literatura, instrument del patriarcat
Les biblioteques estan plenes d’històries d’amor de les que fan plorar, de pena o de goig, i encara n'arrosseguem la ressaca. Han omplert els nostres somnis de ficció i, en la realitat, els nostres anhels de futur. I encara que avui dia ja sabem que eren una estafa, ens continuen encantant les històries que tenen un final feliç, amb la parella –ara ja menys heteronormativa, menys convencional– menjant anissos o un bon menú degustació amb estrella Michelin. La postmodernitat ens ha fet més escèptics, i ens queden lluny Madame Bovary o L’edat de la innocència, però caiem en la trampa de “les ombres d'en Grey” i en altres ombres similars.
A través de diverses novel·les exemplarment romàntiques, de personatges femenins que es debaten entre caure o no caure, d’històries reals com la que va unir Hannah Arendt a Heidegger, Vivian Gornick indaga aquest univers de claudicacions envoltades de focs d’artifici. Explora autores en part desobedients com Kate Chopin –de qui L'Altra publicarà El despertar el 2023–, Jean Rhys o Grace Paley; indulta autors com Raymond Carver o Richard Ford perquè les seves creacions femenines són companyes en el dolor. Passejant-se per les lectures que l’han modelat –com es passejava amb la seva mare a La dona singular i la ciutat–, constata fins a quin punt la literatura ha estat instrument del patriarcat.
El divorci va estroncar la faula de la mitja taronja i afortunadament en l’actualitat la literatura ja no descansa sobre les històries de dependència, i l’amor com a metàfora ha esdevingut un acte de nostàlgia, com encertadament afirma l’autora a la cloenda del llibre. Caigut el mite de l’amor romàntic, explicat a bastament per la sociòloga Eva Illouz, som en una nova era en la qual la literatura explora altres maneres d’emmirallar-se en la condició humana que es traduiran en noves maneres de viure.