L’àcid color de la misèria

En francès, aquesta novel·la d’Émile Zola que forma part del cicle dels Rougon-Macquart du el títol de L’assommoir. El verb assommer vol dir estabornir, estassar, que és, en definitiva, la manera que tenen d’acabar damunt el taulell de les tavernes tants borratxos empedreïts. Títol justíssim, doncs, per contenir l’essència d’una història que descriu amb mà mestra l’enviliment d’una colla d’individus al París de la segona meitat del segle XIX. El gruix de la narració es desenvolupa a l’entorn d’un edifici situat, ben irònicament, al carrer de la Goutte-d’Or. És un París que va canviant: s’hi obren amples bulevards, hi creixen barris nous (“ Hoy las calles recuerdan / que fueron campo un día ”, que va escriure Borges). La taverna, però, no es cuida gens de la capital de la llum i del luxe, sinó de l’urbs fosca, encofurnada. La vida de la rancallosa Gervaise Macquart, la desgraciada protagonista, sembla que “hagués de quedar closa entre l’escorxador i l’hospital”.

Ella i el seu marit, el salat d’en Lantier, provenen de la Provença i busquen una vida millor a París. Tenen dos fills. La dona és planxadora; ell, barretaire (bé que no el veurem mai exercir el seu ofici i sí, en canvi, lliurar-se a tota mena de tripijocs). L’amor s’acaba ràpidament i a garrotades. L’home desapareix durant un temps, i la Gervaise mira de refer la seva existència treballant com un escarràs. La festeja un jove del barri, prou bona persona, en Coupeau, amb qui acabarà casant-se. Aquest no beu (aiguardent)... de moment. “El petó llarg a la boca que es van fer va ser com una primera caiguda en la lenta degradació de les seves vides”.

Tots els personatges semblen llampats per una fosca predestinació, fora d’en Lantier, que té la capacitat d’anguilejar sempre i de sortir-se’n de totes. Doner com el qui més, les seves maneres educades admiren a tothom. La traducció de Carles Llorach-Freixes, esplèndida, reprodueix la parla popular, embastardida, dels personatges. El repartiment no és gaire generós: a banda els descrits, els Lorilleux, cunyats de la Gervaise; la sogra d’aquesta; els Boche; els Poisson; els amigots de pítimes d’en Coupeau; l’enterramorts; i la Nana, filla del segon matrimoni de la protagonista. Tots ells menen “una existència enfurida per la misèria”. Al barri, de fet, els únics establiments que treballen a tot estrop són les tavernes, sempre plenes de gom a gom de beverris que “ sólo beben aguardiente para olvidar ”, que diria el son cubà. Hi ha, sí, un personatge, un de sol, que té com una aura de bondat: en Goujet, un jove ferrer que s’enamora de la Gervaise, però que no rebrà mai el favor del seu amor. És massa pur. L’ambient de degradació l’exclou, el rebutja.

L’ambientació de tanta vilesa domèstica i tanta abjecció moral és magnífica: “Les portes continuaven ensenyant, quasi totes obertes de bat a bat, uns interiors plens de misèria i de treball que el càlid capvespre de juny inundava d’una calitja rogenca”. En un altre passatge, es descriu aquell “aire on les mateixes mosques s’haurien mort, de tan poc nutritiu que era”. En un relat tan lineal, hi ha alguns episodis que marquen el desenvolupament de la història: una baralla de dones en uns safarejos, un xeflis d’upa que han organitzat la Gervaise i en Coupeau en un dels seus pocs moments de plenitud (“un dolç perfum de flors es barrejava amb l’olor de la cuina”) i el delírium trèmens d’en Coupeau amb què s’arrodoneix indefectiblement aquest goig de lectura. De fons, inalterable, el retrat naturalista -vívid i memorable- de la pobresa sense redempció, sovint amb pinzellades d’autèntica poesia: “Sempre tenia la paraula desnonar a la boca mentre la neu queia a fora al carrer, com si els preparés el llit a la vorera amb llençols blancs”.