Té 97 anys. En fa més de quatre que s’està en una residència, on els seus fills van ingressar-la després d’intensos debats i alguna discussió agra, quan la dona va perdre del tot el cap i ja no els reconeixia. Ha passat aquests quatre anys, doncs, 48 mesos, prop de 1.500 dies, sense fer altra cosa que menjar i dormir i sentir la remor de fons dels crits del Sálvame a la tele de la sala comunitària. Ara sembla que el seu cos ha començat a donar senyals de deteriorament definitiu i els fills -tres que ja són avis i estan jubilats fa anys, el quart va morir quan encara no n’havia fet 40- s’han traslladat des de les ciutats on viuen per passar els últims dies al costat de la seva mare. Els néts -pares i mares de família ocupats- estan pendents del telèfon. Els besnéts no recorden gaire com era aquesta àvia velleta abans de perdre el seny. Però el seu cor de 97 anys, que ha viscut una guerra civil, i la mort d’un fill, i tantes alegries i tants disgustos, és més fort del que tots pensaven. I resisteix un dia i un altre, i una setmana.

Els metges es neguen a fer pronòstics, “mai no es pot dir, en aquests casos”, i l’agonia es fa llarga i difícil d’entendre. En realitat, és tot plegat el que es fa difícil d’entendre. Aquests dies d’agonia, però també aquests més de quatre anys de viure sense viure, un cos que s’alimenta i prou, i encara un parell d’anys anteriors de patiments, per a ella i per als que l’estimen, de veure com s’anava desconnectant de tot a poc a poc. Ella ja ho deia, ho va començar a dir quan va morir el seu marit i es va sentir desemparada : “Jo ja podria anar passant, també, ja estic amortitzada”. Però no. Aquesta cosa tan estranya que és la vida, o la naturalesa, o el destí, ha decidit donar-li aquests anys sobrers, que han fet més nosa que servei. I és inevitable preguntar-se -inevitable i del tot inútil- si no hi hauria manera de redistribuir aquests anys de vida que tants malalts joves desitgen furiosament i no obtenen. És absurd rebel·lar-s’hi, però, tanmateix…