Crítica
XAVI SERRA

Quan la vida no és un conte

'Louis entre fantasmas' d'Isabelle Arsenault i Fanny Britt. Salamandra. Trad. Regina López Muñoz. 160 pàg. / 22 €

Quan la vida no és un conte / SALAMANDRA Zoom

Una de les millors notícies del panorama actual del còmic és la demolició de les fronteres artificials que mantenien el còmic en un àmbit estanc i aïllat d’altres registres narratius. En aquest sentit, un dels gèneres que estan florint en els últims temps és el que se situa a mig camí entre la novel·la gràfica i el conte il·lustrat; tant se val si és perquè el còmic abraça la poètica visual de la il·lustració infantil o perquè el conte s’està obrint a un llenguatge més sofisticat i temes més adults, la barreja d’historieta i conte és un territori fèrtil i amb un gran potencial. Dues autores que ho estan fent amb èxit són les canadenques Isabelle Arsenault i Fanny Britt, tàndem d’il·lustradora i guionista que fa uns anys van enamorar els lectors amb Jane, el zorro y yo (Salamandra, 2016), que s’apropava al tema de l’assetjament escolar amb delicadesa, poesia i molta veritat, teixint un commovedor elogi de la literatura que no queia mai en la cursileria.

Arsenault i Britt tornen a les llibreries amb Louis entre fantasmas (Salamandra, 2018), que protagonitza un nen d’onze anys prou lúcid per adonar-se que si el seu pare plora tan sovint “és, sobretot, pel vi”. La primera persona melancòlica i observadora del Louis captura el dia a dia d’un fill de pares separats que viu envoltat de fantasmes del passat, que s’adona quan la seva mare ha passat la nit plorant i sap que, per no fer-la patir més, ha de fer veure que no l’ha sentit plorar. “Tot, en tots els aspectes de la meva vida, és complicat”, diu el nen, que intenta protegir el germà petit de les realitats més sòrdides, passa les hores mortes buscant cotxes de policia camuflats amb el seu millor amic i està enamorat d’una nena de classe, la Billie, però és incapaç de reunir el valor per parlar amb ella. Amb un pare alcohòlic que tant s’enfonsa en un pou d’autocompassió com es reconcilia amb el món per tornar a repetir el cicle autodestructiu, el Louis ha après aviat que la felicitat no dura i que sovint “l’amor acaba malament”.

Com a Jane, el zorro y yo, Arsenault basa el dibuix en el traç vaporós del carbonet, fent servir només en ocasions una paleta de colors pàl·lids com aliat expressiu. És el complement perfecte d’una narració subtil i poètica, atenta el detall i capaç de construir un relat adult sense trair la veu infantil del protagonista, però potser un xic mancada d’aquell misteri i embruix que feien del treball anterior d’Arsenault i Britt una obra tan única, gairebé irrepetible.