Sara Soler: “La transició de la meva parella em va fer descobrir que soc bisexual”

BarcelonaA Sara Soler (Barbastre, 1992) la vida li va fer un gir de guionista de HBO quan la seva parella va explicar-li un dia que s'havia adonat que era una dona i va començar un procés de transició. La història de com la relació es va sobreposar al sotrac per fer-se encara més forta la va esbossar Soler en les 24 pàgines d'Us, un fanzín que va tenir tant d'èxit –i premis al darrer Comic Barcelona– que l'autora l'ha convertit en una novel·la gràfica de la mà d'Astiberri. Així, en 144 pàgines aboca tota la por i els dubtes del procés però també les rialles i certeses que sorgeixen quan deixes de subordinar la teva identitat a les expectatives dels altres. I sí, també es parla d'injeccions, canvis hormonals i converses incòmodes amb la família, però sobretot de dues persones que s'estimen més enllà de les convencions de la societat.

Us va aparèixer inicialment com a fanzín. Per què allargar-lo i convertir-lo en novel·la gràfica?

— El fanzín el vaig fer per explicar bàsicament que estàvem bé i que no passava res per viure un procés com el nostre. Però anaven vivim coses i experiències noves i em vaig adonar que 24 pàgines no eren suficients. A més, entre les al·legacions transfòbiques de J.K. Rowling i les posicions del PSOE i el Partit Feminista contra la llei trans, vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa, de fer entendre a la gent que això no és cap drama.

En aquest sentit, el to i l'estil de dibuix que fas servir és molt lleuger i humorístic.

— Perquè en realitat no hem tingut grans drames, només les discussions normals de parella, però al final les solucionem. La transició de la Diana ha sigut una experiència positiva per a nosaltres. Estem millor que abans, com a persones i com a parella. Pensa que tot això ens està fent ser qui realment som. I viure el màxim del teu potencial és el millor que et pot passar, és com ets més feliç. A més, tot plegat ens ha fet obrir els ulls a moltes coses, com ara els privilegis que tenia com a dona blanca cis i ens ha fet empatitzar més amb altres col·lectius i tenir una visió més àmplia del món.

El fanzín començava dient que no volia ser una guia per a la gent trans, però la novel·la gràfica una mica sí que ho sembla, hi ha la vostra història però també molta informació.

— El còmic pot ajudar la gent, però una cosa és que t'ajudi i una altra que sigui una guia: cap obra pot servir de manual per fer una transició perquè n'hi ha tantes com persones. Hi ha qui s'hormona i qui no, qui s'opera i qui no... Al final, cadascú segueix el seu camí i el del còmic és només el nostre.

Al còmic expliques com has acabat normalitzant la situació i fent activisme LGTBI, però no amagues que al principi et va costar molt acceptar la realitat de la teva parella.

— És que a mi els canvis em pertorben molt, m'agrada tenir la meva rutina. Valoro molt la tranquil·litat i una transició de gènere és qualsevol cosa menys tranquil·la. Em sembla important mostrar a la gent que el principi és una moguda i dius: “Ostres, jo pensava que sortia amb un noi i ara sembla que no”. Perquè no canvia només la teva vida, sinó també la societat, que et comença a tractar de manera diferent. És normal que et sentis cabrejat al principi, però després fas una reflexió i t'adones que, en realitat, no ha canviat res d'essencial, només coses secundàries.

La teva parella ha fet una transició de gènere assignat del masculí al femení, però tu també has canviat molt. Ara et defineixes com a bisexual.

— Mentre la Diana feia la seva transició jo també vaig fer una revisió de la meva sexualitat, i això em va fer descobrir que soc bisexual i que m'havien agradat algunes dones, però havia camuflat l'atracció en una mena d'admiració entre amigues. També vaig revisar el meu gènere, però en aquest cas m'he adonat que estic molt a gust i que soc una persona cis. I això que de jove no m'identificava amb tot el que s'associava a les noies perquè tenia fama de cursi i vaig arribar a renegar del color rosa, que de petita era el meu color favorit. Però revisar aquestes coses sempre és positiu i serveix per reafirmar-te amb tu mateixa, fins i tot en coses tan absurdes com que m'agrada el rosa.

T'ha resultat fàcil obrir tant la porta de la teva intimitat per a aquest còmic?

— En realitat és el que li explicaria a qualsevol amic que em preguntés pel procés de la Diana. De fet, ens ho preguntaven tant que va arribar un punt que dèiem en broma que hauria de fer un còmic perquè deixessin de preguntar-m'ho. I no hi ha coses gaire íntimes al còmic, no parlo de sexe, però és que tampoc hem tingut cap drama en aquest àmbit. Es tractava de combatre la desinformació que hi ha en aquest tema, una desinformació que provoca actituds nocives i comentaris com “els bisexuals són uns viciosos que s'ho volen follar tot”. Doncs mira, jo només he estat amb una persona en la vida i soc bisexual, a veure com t'ho expliques.

El clic de la teva parella per assumir el seu gènere real va ser veure un personatge trans representat amb normalitat a la sèrie Sense 8. Què opines de la representació que es fa de les persones trans en la ficció?

— En general es fa molt malament. Ara comença a veure's més diversitat i no tot persones blanques cis heterosexuals de classe mitjana o alta, però fins ara totes les representacions de persones trans o no normatives eren negatives. I encara queda molt camí per recórrer, perquè en la majoria de casos la diversitat sembla una quota i es limita a un personatge secundari. És com als còmics de Marvel o DC, que si fan que un personatge sigui trans és perquè no el coneix ningú. I està bé que ho facin, però que es tirin a la piscina i diguin que el Capità Amèrica és bisexual, a veure què passa. Bé, ja sabem què passaria: cremaria Troia. Però sí, tant de bo hi hagués més referents valents com el de Sense 8, on hi ha un personatge trans i el seu drama no és que es trans sinó que és un hacker i roba coses.

Quines reaccions t'han arribat sobre el còmic?

— He rebut molts missatges que m'omplen el cor, alguns de gent jove que ha començat a fer la transició però també de persones que no han sortit de l'armari i de sobte veuen que no tot ha de ser una tragèdia a la vida. Perquè si mires les estadístiques... Les persones trans tenen un taxa de suïcidi altíssima i una taxa d'atur brutal. Tot això t'empeny a no ser qui vols per evitar ser rebutjat per la família i la societat. També m'arriben opinions d'homes blancs cis heterosexuals a qui el còmic els ha ajudat a descobrir una problemàtica de la qual no eren conscients. A mi em passava el mateix, la moguda LGTBI em semblava bé però no hi donava suport activament perquè no em tocava directament.

Al còmic no esmentes mai el primer nom de la teva parella, ni tan sols quan descrius la vostra relació abans que sortís de l'armari.

— No totes les persones trans canvien de nom, però en el moment que ho fan, el nou passa a ser el seu nom real, i sentir el deadname [en català, exnom], que és el terme per al nom que ja no senten que els representa, els fa molt de mal, a les persones trans, perquè encarna tot el que no volien ser. Així que fins i tot quan parlo d'ella en passat, sempre faig servir el seu nom i el seu gènere reals, sobretot perquè el còmic no és un relat novel·lat sinó una mena d'assaig.

Per cert, Us va guanyar el premi al millor fanzín en l'última edició de Comic Barcelona. Poc després vas firmar el comunicat en contra del premi a Antonio Martín. Vol dir això que no es farà l'habitual exposició del fanzín guanyador en la pròxima edició de Comic Barcelona?

— És un tema complicat. Jo vaig firmar el comunicat perquè no estic d'acord que es doni un premi a algú que no és autor de còmic, però tampoc volia dinamitar el saló. De sobte és com si tot se n'hagués anat a la merda i tothom s'està escridassant a internet. Potser el to del comunicat no era el més amigable i no m'identificava amb el “boicotejarem Ficomic, mort i destrucció”, però està bé que ens unim quan es vulneren una mica certs drets. El col·lectiu d'autors de còmic és molt fràgil: del preu d'un llibre ens emportem la part més petita en royalties, sent com és la part més important perquè el llibre existeixi. Mereixem un reconeixement, almenys en els premis, i no que els donin a persones que no són autors. Si volen fer una exposició d'Us, la faré, però que revisin les bases i el que s'ha fet aquest any. És un tema complicat i potser hauríem d'haver reaccionat amb més calma. A més, conec diverses persones del jurat i sé que no ho van fer amb mala intenció.