BarcelonaA la dibuixant Rutu Modan (Tel Aviv, 1966) no li interessava especialment l'arqueologia abans d'escriure Túnels –publicat en català per Finestres i en castellà per Salamandra–, però si les bones històries. I un dia, pensant en aquell company d'escola que buscava l'Arca de l'Aliança amb el seu pare, es va adonar que allà hi havia una bona història. “Van estar set anys excavant sense permisos en una muntanya pròxima a Jerusalem, i tot perquè el seu pare va conèixer un rabí que deia que havia trobat un codi a la Bíblia –explica Modan–. El pare ni tan sols era arqueòleg, treballava a l'Ajuntament de Jerusalem, però va plegar de la feina i va treure el seu fill de l'escola per anar a la recerca de l'Arca”.

La història del seu amic és la llavor a partir de la qual Modan construeix a Túnels una aventura desbordant d'imaginació que entronca amb l'imaginari d'Indiana Jones i Tintín alhora que radiografia les pulsions contradictòries que atrapen el seu país en un cicle de violència des de fa tantes dècades. “No deixava de preguntar-me per què ho feien –explica Modan–. Jo havia estat a casa d'aquella família i potser sí que eren una mica excèntrics, però no estaven bojos. No eren religiosos ni místics, el pare era enginyer industrial! Tot plegat em va fer pensar en la nostra cultura, la influència que tenen sobre nosaltres totes les històries i llegendes de la Bíblia”.

La protagonista de Túnels és una arqueòloga que, dècades després de buscar l'Arca de l'Aliança amb el seu pare, té l'oportunitat de reprendre la cerca i restablir la reputació del pare, malalt i eclipsat per un arqueòleg rival. En la seva recerca hi acaben intervenint un milionari col·leccionista d'antiguitats, un fervent nacionalista israelià i els seus acòlits, un amic palestí de l'arqueòloga i fins i tot uns terroristes d'Estat Islàmic que l'autora es nega a retratar com a monstres. “Quan coneixes algú, et pot agradar primer i després horroritzar al descobrir la seva posició política –diu–. Entenc que és confús descriure uns terroristes d'una manera amable, fins i tot cuqui, però en aquesta confusió hi ha una certa veritat”.

Modan no amaga que Túnels va ser “més complicat de fer” que obres anteriors com Metralla o La propiedad. “Els meus personatges sempre són d'origen europeu i laics però aquí me les he de veure amb palestins, jueus molt religiosos i un joves soldats fanàtics”, diu. Tanmateix, evita jutjar les seves posicions ideològiques i els mostra sempre sota un llum lleugera, humanista i fins i tot còmica. “Les coses serioses i complicades també tenen un costat absurd i divertit –apunta–. No volia criticar els personatges ni jutjar-los, només comprendre'ls i explicar uns fets. Sé que la gent que no pensa com jo no és per força estúpida”.

Un Tintín del segle XXI

La influència d'Hergé i la línia clara impregna tota l'obra de Modan, però mai d'una manera tan desbordant com a Túnels, que tot i la seva concepció narrativa moderna desprèn un intens aire tintinesc en el color, el disseny de pàgina i l'esperit aventurer de la història. “Volia que la història fos lleugera i molt fàcil de llegir, i Hergé és un expert en això”, admet Modan, que reconeix haver estudiat a fons l'obra del belga i haver-li “robat” recursos com mantenir sempre la mateixa roba per als personatges. “Sempre em comparen amb Hergé, tot i que jo crec que m'influencien més els dibuixants americans dels anys 30 i 40. Però sí, Túnels té molt de Tintín, sobretot dels últims àlbums, quan Hergé s'esforça més per entendre les cultures que retrata. En aquest sentit, potser Túnels podria ser un Tintín del segle XXI”.

És sabut que Hergé documentava a fons les seves obres i Modan també ho fa, però d'una manera molt particular i sense gaires precedents en el món del còmic: contracta actors per interpretar els personatges, els fotografia al seu estudi en les diferents escenes i situacions del guió i utilitza les imatges com a referència per dibuixar el còmic. “A Metralla vaig utilitzar la família i els amics perquè era el meu primer còmic i podia demanar favors, però ara ho faig sempre amb actors –explica–. Per sort Israel és molt petit i és fàcil aconseguir fins i tot actors molt famosos. Un altre avantatge és que no han de llegir ni preparar-se res, jo els dic tot el que han de fer”. ¿Paga la pena l'esforç? Sembla que sí. “Als meus còmics el més important és el llenguatge dels cossos –diu–. No faig servir gaire text, prefereixo que el lector descobreixi el que pensa el personatge a través de la postura i jugar amb la contradicció entre el que diu i el que pensa”.