Posy Simmonds: "Al Londres de Dickens hi havia la mateixa fractura social que ara"

BarcelonaTres mesos després de rebre el premi a una trajectòria més prestigiós del món del còmic, el Gran Premi del Festival d'Angulema, Posy Simmonds (Berkshire, 1945) és una de les convidades estrella del Comic Barcelona. La dibuixant britànica és una de les grans autores de la novel·la gràfica moderna, una esmolada cronista de la classe benestant del seu país en obres a mig camí entre el llenguatge del còmic i el literari, com Gemma Bovery o Cassandra Darke, publicades a casa nostra per Salamandra Graphic.

Enhorabona pel Gran Premi d’Angulema. Què ha significat per a vostè?

— Una sorpresa extraordinària. No vaig poder anar a Angulema perquè tenia una cirurgia dental. I, quan el meu editor va trucar per dir-me que havia guanyat, va ser com si sortís el sol.

És només la cinquena dona que guanya el premi en 51 edicions, i el primer autor britànic de la història. Les dues dades són sorprenents.

— Sobre la qüestió britànica, cal dir que aquí el còmic no ha tingut la mateixa força que a França o Bèlgica. Però ens estem posant al dia: ara hi ha molts festivals i les novel·les gràfiques són populars. I, sobre ser la cinquena dona, actualment hi ha moltes més dones fent còmics que abans, quan jo era jove no n'hi havia gaires.

¿Li va costar entrar en el món de la il·lustració i el còmic, tradicionalment masculins?

— En realitat no, perquè sempre he treballat per a la premsa. I, en aquells dies, el món dels il·lustradors de premsa era molt diferent del del còmic. A The Guardian, on vaig treballar durant molt temps, la meva editora era una dona, i hi havia més dones periodistes. No em sentia com una excepció. Però en el món del còmic les coses haurien sigut més difícils per a mi.

El seu estil narratiu és una barreja molt particular de dibuixos i text, amb parts de còmic convencional i d’altres de conte il·lustrat. Com el va trobar?

— Crec que és perquè vaig estar molts anys fent tires de premsa, que són horitzontals, i no tenen gaire text, només les típiques bafarades. Però quan vaig fer Gemma Bovery a The Guardian, es va publicar en forma de sèrie diària i em van donar un espai de tres columnes d’ample i tota l’alçada de la pàgina. Era com una girafa! Els vaig avisar que era un format estrany, però van dir "és l’espai que tens". I com que tenia molta història per explicar vaig decidir escriure molt text, perquè ocupa menys espai que dibuixar una conversa. La veritat és que no era gaire conscient dels formats tradicionals, potser per treballar en premsa. I això em va permetre explicar la història en aquell espai tan estrany, que al cap d’un temps em va començar a agradar, perquè era molt versàtil.

A Gemma Bovery feia una mena de versió lliure de Madame Bovary. I les seves altres novel·les gràfiques, Tamara Drewe i Cassandra Darke, són també variacions sobre clàssics de Thomas Hardy i Charles Dickens. Com és que les seves obres sempre tenen un origen literari?

— Primer de tot, perquè són bones històries. Amb Gemma Bovery va passar que jo era a Itàlia amb uns amics en un cafè i, de sobte, vam veure una dona italiana preciosa, envoltada de bosses de Prada i altres marques, amb un nòvio que no la tractava bé. Semblava increïblement avorrida, i gens enamorada. I un dels meus acompanyants va dir: "Mireu, és Madame Bovary". I allò va plantar la llavor. Vaig rellegir Madame Bovary i vaig pensar que podia fer servir l’estructura de la novel·la per fer la meva pròpia història. I Tamara Drewe es va publicar per entregues al suplement literari del dissabte, i l’editor em va dir "Quina novel·la amagaràs ara?" Jo no en tenia ni idea, però em va venir al cap la frase que apareix al principi del còmic, "Lluny del brogit del món", i vaig pensar en la novel·la de Thomas Hardy. També tenia una bona estructura: una dona bonica i jove i tres homes enamorats d’ella. Què podria ser millor?

Un altre vincle de les novel·les és que totes tres porten per títol el nom de la protagonista, que és sempre una dona. Per què?

— I per què no? No ho sentit mai que preguntin a un home per què escriu sobre homes. En qualsevol cas, va sortir així. Al primer llibre, Gemma Bovery havia de ser la protagonista. A Tamara Drewe, el meu Lluny del brogit del món, la Tamara equival a la Bathsheba, que és la protagonista. I per a Cassandra Darke... Havia dibuixat moltes vegades una dona als meus quaderns, i estava esperant que sortís un paper per a ella. Era una dona gran, força desagradable i maleducada. I era divertit escriure sobre algú a qui tot se li'n fot. En molts sentits és algú completament lliure, perquè moltes dones van ser educades per complaure.

La Gemma i la Tamara eren joves i boniques, la Cassandra vella i poc atractiva. Va ser una reacció deliberada?

— En part, sí. Però també és perquè de vegades és molt avorrit dibuixar gent guapa. És molt més interessant dibuixar gent que és com la vida mateixa, i dibuixar la Cassandra va ser refrescant. A més, ella tenia més o menys la meva edat quan vaig fer el llibre. I volia aprofitar per carregar contra totes les coses del carrer que em treuen de polleguera: la merda dels gossos, la gent que fa exercici per la vorera, els ciclistes, els patinets elèctrics... Sempre penso "Ves per la carretera. No ets ja prou grandet?"

La Cassandra és un personatge a priori antipàtic per qui acabes sentint afecte.

— Bé, tenia el model de Dickens, el senyor Scrooge de Conte de Nadal. Tots dos són misantrops. Però Scrooge és dolent i garrepa, no es gasta un cèntim en ell mateix, mentre que ella sí, perquè representa una part del Londres ric. Camino molt per la ciutat i soc molt conscient dels dos Londres que hi ha, un de molt ric i un altre amb bancs de menjar i gent en tendes al carrer. Al Londres victorià de Dickens hi havia la mateixa fractura social que ara. I la Cassandra representa el Londres ric, la gent li importa una merda, però al final té la seva redempció. No com la de Scrooge, que desperta i comença a comprar galls dindis per a tothom, sinó una que li encaixa a la Cassandra.

El Pompidou va dedicar-li una exposició retrospectiva fa poc. Com es va sentir en veure el seu treball exposat en un museu?

— Va ser increïble, sobretot ser a París, i veure el meu nom al Centre Pompidou. A més, va ser en un espai molt bonic, la biblioteca del museu. No podria estar més contenta, va ser una mostra molt ben dissenyada i van exposar tot de treballs meus, fins i tot un còmic que vaig fer de petita. Va ser molt estrany retrobar-me amb treballs meus que feia 30 anys que no veia.

El premi d’Angulema, una exposició a París... No es pot queixar de l’acollida que li dispensa França, sobretot sent una anglesa que ha gosat adaptar Flaubert. Té una relació especial amb el país, oi?

— Sí, vaig anar-hi als 17 anys per fer un curs a La Sorbona. Havia estudiat francès a l’escola i el sabia escriure, em sabia els verbs i tot, però no el parlava gaire bé. No era gaire bona estudiant, perquè la vida es va tornar molt interessant i em passava l’estona a les galeries d’art, llegint, passejant... Al final vaig aprendre francès i em vaig enamorar de la seva literatura. Visito França sovint, tinc amics francesos i m’hi estic amb ells.

Gemma Bovery i Tamara Drewe es van portar al cinema. Està satisfeta amb les adaptacions?

— Quan em van demanar els drets de Tamara Drewe, vaig preguntar a un amic escriptor a qui havien adaptat un llibre. "No serà el teu llibre, i és així com ha de ser –em va advertir–. Així que agafa els diners i corre". De fet, jo tampoc esperava que la pel·lícula fos una transcripció del meu treball. Però a Tamara Drewe, per exemple, no podien acceptar que la Jodie morís i, en canvi, van matar un gos, que per als anglesos és una cosa terrible. Reconec que els actors s’assemblaven molt als meus dibuixos, i vaig anar un parell de dies al rodatge i va ser una experiència absolutament fascinant.

Està treballant en algun nou còmic?

— Estic treballant en una cosa, però vaig molt a poc a poc. El meu marit està malalt, no és gaire greu, però ha suposat un petit canvi en la meva vida. Hi estic treballant molt, en aquesta història. Està ambientada al 1959-1960, abans que les coses canviessin. És una història sobre tres personatges: dos són dones i l’altre un home.