Còmic francès
Llegim  /  Còmic 23/07/2022

Un 'polar' magistral i estiuenc

Lucas Harari signa un 'thriller' prodigiós sobre l'atracció inesperada entre un aspirant a escriptor i la seva veïna adolescent

2 min
Portada de 'La última rosa del verano'
  • Dolmen, 2022
  • 188 pàgines
  • Traducció: Francisco Pérez Navarro

Poca broma amb el gènere negre francès (o polar), una tradició esplèndida que va del cinema de Jean-Pierre Melville a les novel·les de Simenon o els còmics de Tardi a partir d'històries de Léo Malet. Sense perdre els referents de vista però buscant el seu propi camí, Lucas Harari (París, 1990) dibuixa a La última rosa del verano (Dolmen) un prodigiós thriller de línia clara i vivíssima sobre l'atracció inesperada que sorgeix entre un aspirant a escriptor a càrrec d'una casa d'estiueig i la seva veïna adolescent, projecte de femme fatale misteriosa amb cabellera rossa, ulleres de sol i un sac d'esquelets a l'armari.

No és casual que Harari dediqui el còmic als seus germans cineastes Arthur i Tom, que van inocular-li la cinefília de petit i són autors de la notable Onoda, 10.000 nits a la jungla . La història, de fet, té un aire de conte estiuenc d'Eric Rohmer, ple de llum i possibilitats, que es va enfosquint per culpa d'una sèrie d'assassinats que tenen lloc a la zona i culmina amb un clímax dramàtic de regust hitchcokià. Tot plegat desprèn un alè cinematogràfic poderós i gens forçat, perquè la cinefília de La última rosa del verano no és explícita sinó filtrada a través de la comprensió dels mecanismes i el llenguatge del còmic. I d'això l'autor en va sobrat. 

Una pàgina de 'La última rosa del verano'

Harari és, diguem-ho clar, un gran descobriment. Un Yves Chaland renascut amb un domini extraordinari de la narració i el moviment. Classicista, cert, però tan atrevit com Olivier Schrauwen a l'hora d'utilitzar el color amb expressivitat. Té ritme, pausa i atmosfera; en resum, una maduresa com feia temps que no es veia en un autor francès posterior a la revolució de la Nouvelle BD. On més s'aprecia és, segurament, en les nombroses pàgines sense diàlegs del còmic; allà és on esclata el seu talent per a la composició i la construcció d'atmosferes. 

Format com a arquitecte, en Harari destaca també l'habilitat per triar els espais (quines cases!) i treure'ls suc, com ja aconseguia al seu primer còmic llarg, L'aimant, un fascinant malson de tocs fantàstics ambientat en les emblemàtiques termes que va construir Peter Zumthor a la localitat suïssa de Vals. A La última rosa del verano es recrea més en els paisatges del sud de França i la seva llum intensa, d'una blavor dura i opressiva. Però també sap capturar el moment en què et sents jove i lleuger, quan sona una cançó dels Zombies que t'obliga a sortir a la terrassa i ballar o quan n'escoltes una de Nina Simone que saps que no oblidaràs en tota la vida.

stats