El dia del seu quarantè aniversari, Emil Ferris va rebre la picada d’un malèvol mosquit que, com un regal enverinat, li va deixar un virus que li provocaria una paràlisi total. Artista de professió i vocació, després d’una llarga convalescència va decidir no només que tornaria a caminar sinó que les seves mans immobilitzades tornarien a dibuixar i a crear. Encara en cadira de rodes, va aprofitar la baixa per cursar estudis d’art a l’School of Art Institute de Chicago i va descobrir que la millor teràpia per recuperar el control de les mans era l’art, i va reprendre una antiga idea: una novel·la gràfica sobre una nena que adorava els monstres.

Aquesta presentació podria ser per si mateixa l’argument d’una novel·la, però és un resum ràpid de la realitat que va donar lloc a Lo que más me gusta son los monstruos (Reservoir Books). Però seria un gravíssim error acostar-se a aquesta obra immensa només per l’anècdota morbosa: el que fa Emil Ferris transcendeix del tot la coneguda història de superació per entrar directament en la Història del còmic, amb hac majúscula, i trenca tots els esquemes de la narració gràfica buscant un llenguatge tan propi com sorprenent.

Perquè la narració de la petita Karen Reyes, que adora els monstres i es creu una nena lloba, va més enllà de la metàfora autobiogràfica i és un relat que es va construint de manera fragmentada i creant-se davant els ulls del lector com la mateixa memòria humana, amb retalls de realitat i ficció. Episodis que s’entrelliguen i es desvien sense sentit aparent, trobant dreceres com la història d’una veïna supervivent de l’horror nazi morta en estranyes circumstàncies, que pren el control de la narració i es converteix en una aterridora història paral·lela, però sense deixar de tornar al fil principal de la història de la Karen, renascuda com a improvisada detectiu.

Pàgines i memòries en espiral

L’aparença de la familiar llibreta pautada d’espiral, damunt la qual l’autora va escrivint notes disperses, fa que els apunts es vagin articulant màgicament davant el lector amb una cohesió sorprenent mentre el relat gosa eludir tots els cànons del llenguatge del còmic. La vinyeta és pràcticament inexistent per deixar que text i imatge flueixin amb una naturalitat aclaparadora, en constant mutació. Igual que la memòria, les pàgines d’Emil Ferris ens proporcionen records tot just esbossats i alhora imatges d’un exquisit realisme fotogràfic, tot amb la materialitat orgànica del traç del bolígraf Bic i els llapis de colors amb què és feta tota l’obra. Costa de creure que sigui una mà en rehabilitació la que està al darrere d’aquests dibuixos barrocs i preciosistes, hiperrealistes en algun moment, que poden anar de la descripció delicada i perfeccionista d’un personatge a la reproducció de famoses obres d’art, però sempre sense perdre una capacitat expressiva desbordant.

I el resultat és, simplement, increïble: el lector se submergeix amb una facilitat inusitada en les prop de 400 pàgines de narració d’aquesta primera part, gairebé com si penetrés en la ment d’Emil Ferris, per adonar-se, massa tard, que ha passat el contrari: és l’autora qui s’ha introduït en la nostra memòria, que ha sabut connectar amb els mecanismes que construeixen els nostres records, i arriba tan endins que ara la Karen sembla un familiar que fa temps que no veiem i que ens explica la seva història, que seguim amb atenció i sense aixecar la vista de la pàgina.

No és poca cosa, el que ha fet Emil Ferris amb el seu debut tardà en el novè art: crear una història que només admet el qualificatiu de magistral, demolir tota concepció prèvia sobre la narració gràfica per obrir suggeridors camins nous i, sobretot, deixar el lector amb unes ganes boges de llegir la següent entrega, tot i que la primera es pot llegir de manera independent. Esteu avisats.