Pere Joan: "La primera rotonda d'Espanya es va fer a Mallorca, sempre pionera en urbanisme sense escrúpols"

BarcelonaL’obra de Pere Joan (Palma, 1956) és un recordatori constant de les possibilitats expressives infinites del llenguatge del còmic. El seu últim treball, Neocaos (Disset / Autsaider, 2023), desplega visualment el pensament irònic i efervescent del dibuixant mallorquí, que fa un exercici lúdic d’urbanisme i arquitectura impossible al servei de la imaginació i la inquietud intel·lectual.

Quin és l’origen d’aquest Neocaos?

— Primer, l’oportunitat d’accedir a unes ajudes a la creació del Govern Balear. Vaig comentar al Max i a l’Àlex Fito que tenia un guió de feia vint anys, però que em feia mandra presentar-m’hi, i l’Àlex va dir: "Pere, ets un gandul i un covard". I quan un amic et fot una clatellada així, no queda més remei que posar-t’hi. Després em vaig adonar que el guió ja no m’interessava, però una amiga, la Marga Vinyes, em va recordar que tinc centenars, milers de dibuixos sobre conceptes. I com que dins d’això tinc una sèrie de dibuixos narratius sota l’epígraf Arquitectura i neocaos, vaig pensar a articular-ho tot en forma de fals documental. Això sí, el Max em va dir que tragués la paraula arquitectura, que era verí per al títol d’un còmic. "Digues-li Neocaos, que té més potència", em deia.

Al còmic, el teu alter ego entrevista gent amb projectes d’arquitectura i urbanisme totalment delirants. Però en el fons el que explores són els límits de la teva imaginació desencadenada.

— Esclar. L’arquitectura té uns problemes concrets: el pressupost, els materials i les normatives institucionals. Però la imaginació no té cap d’aquests entrebancs, pot anar fins on vulguis. Jo no viuria a les cases que proposen els personatges de Neocaos, però m’agrada molt imaginar-les. I, per estrany que sigui el que imaginis, segur que ja s’ha fet en algun lloc remot.

Hi ha idees de tots colors: cases fungibles d’un sol ús, cases penjades d’un pont, construïdes amb ossos, amb somiers... Fins i tot una comunitat de rotondes.

— Lamentablement, la primera rotonda d'Espanya es va fer a Mallorca, sempre pionera en urbanisme sense escrúpols. A partir d’aquí, tot Espanya va ser inseminada per una plaga de rotondes, la majoria cobertes d’unes escultures horroroses i que ningú mira. I penso: "Per què no ocupar aquest espai que no és ni urbà ni rural?" En aquests llimbs conceptuals, hi podrien viure una secta com els amish, que només es relacionarien entre ells, anant amb cotxe d’una rotonda a l’altra. Una endogàmia rotondista, una civilització pròpia que trauria profit d’un espai que ja està arruïnat.

Un dels temes que vertebra el còmic és l’urbanisme com a col·lisió entre civilització i natura. De fet, l’obra arrenca a la teva casa familiar, construïda arran d’una paret de roca, on les arrels han envaït la teulada.

— És la lluita del rousseaunisme i el bon salvatge contra el creixement i la civilització. Els humans portem la ciutat a dins i hem colonitzat el món. Hem fet de la totxana un tòtem i hem descartat totes les altres possibilitats perquè només contemplem créixer sense límits. I jo proposo continuar creixent, però en idees: ocupar espais buits o torres abandonades, com si fóssim cigonyes fent el niu en un campanar. És cert que també hi ha propostes boges com la de crear més costa, perquè a la gent li encanta viure a la costa: dividim una illa en canals com si fos Venècia i amb el material que ens sobra fem noves illes i així tenim encara més costa. Sembla un deliri, però els japonesos i els àrabs ja han creat illes.

Neocaos acaba amb una entrevista amb tu mateix on reflexiones sobre la teva manera de fer històries, el tema de Contar el món com si fos una xabola, la teva historieta inclosa a l'antologia Vinyetari 3.

— Sí. Estava acabant el llibre quan va sortir la convocatòria del Premi ARA i se’m va acudir explicar com havia fet el llibre i, alhora, com funciona el meu pensament, que jo en dic xabolista. No treballo a partir d’una idea original cap a un objectiu, de manera lineal, sinó que vaig acumulant coses meves i d’altres persones i disciplines i ho barrejo tot fins que té un sentit. És una mica un metacòmic sobre la meva manera de narrar en oposició a altres maneres més canòniques.

En la historieta hi ha aportacions dels teus amics dibuixants Max, Àlex Fito i Marga Vinyes.

— És el que té el xabolisme narratiu, que aprofites el que tens més a prop. Els vaig demanar que expliquessin la seva manera de narrar. Si guanyava el premi els pagaria i, si no, els convidava a dinar. I tothom hi va estar d’acord. És l’avantatge de tenir amics, que pots abusar-ne.

I per què has sentit ara aquesta necessitat d’explicar-te?

— Perquè ara existeix la possibilitat i crec que també la necessitat de consumir històries que expliquin com es fan les coses, com als making of de les pel·lícules. I perquè constato que el que faig millor són aquesta mena d’històries més reflexives, i explicar conceptes abstractes amb dibuix i narrativa comiquera. Això no vol dir que no m’agradin les formes canòniques: soc un gran seguidor de Blake & Mortimer, sobretot de com els darrers imbriquen esdeveniments històrics, fantasia, el món de Jacobs... Però no ho faria tan bé com ells. Per continuar amb el símil urbanístic de Neocaos, soc més efectiu en la perifèria que en el centre de les narracions.

Però situar-te en la perifèria narrativa és també una manera de qüestionar els cànons actuals.

— Sí, avui hi ha la tendència a fer còmics que es defineixen amb una sola frase: la crisi d’una persona de 50 anys, la memòria històrica d’un esdeveniment de la Guerra Civil, la biografia d’un científic concret... Jo, en canvi, faig temes transversals, barrejant registres i gèneres... És a dir, transcòmic. I Neocaos seria un còmic sobre transurbanisme.

Pere Joan és un transdibuixant?

— Ostres! [riu] Bé, una mica sí que ho soc. Quan faig dibuix no només dibuixo, sinó que conto històries, i quan escric mai parlo d’una cosa en concret. Seria, doncs, una activitat comiquera no binària, per dir-ho amb llenguatge d’avui dia.

Hi ha qui encara considera el dibuix una habilitat artesanal i no una tasca intel·lectual.

— Sí, com si fos una tècnica quasi mecànica de retratar coses... Per a mi, dibuixar és sempre un acte poètic. El dibuix no és només el que es veu, sinó el que no es veu. El dibuix té una entitat pròpia que va més enllà de la representació de realitats visibles. Hi ha coses que són difícils d’explicar en paraules i només es poden expressar amb un dibuix.

I quan vas saber que volies ser dibuixant?

— Jo sempre, passa que l’entorn deia: "Aquest nin dibuixa bé, serà arquitecte". Podríem dir que Neocaos ha estat la meva venjança cinquanta anys després, o també que és una profecia que s'ha complert d’una manera heterodoxa.