Parlar de bestsellers en el mercat del còmic espanyol implica sempre un grau d’exageració, fins i tot de mentida piadosa, però si algun autor actual pot exhibir amb propietat aquesta etiqueta és el valencià Paco Roca, que després d’obrir l’era del còmic social amb Arrugues (Astiberri, 2007) -Premio Nacional- ha firmat obres tan rodones com El invierno del dibujante (Astiberri, 2010), Los surcos del azar (Astiberri, 2013) i La casa (Astiberri, 2016). Les incursions de Roca en la memòria històrica i la crònica familiar, tanmateix, tenen el seu contrapunt lleuger i humorístic en la sèrie Un hombre en pijama, que va néixer el 2010 al diari valencià Las Provincias per saltar més tard a les pàgines d’El País.

Es tracta d’apunts al natural de la seva quotidianitat comentats amb ironia per un alter ego de l’autor enfundat en un pijama, símbol d’una autonomia i llibertat -el somni de treballar a casa, emancipat de normes d’etiqueta alienes- que també es trasllada a la sèrie: el costumisme del primer àlbum, Memorias de un hombre pijama (Astiberri), ple d’observacions sobre les relacions de parella i els codis socials dels urbanites a la trentena, ha anat deixant pas a historietes cada vegada més reflexives i lliures. Al nou àlbum de la sèrie, Confesiones de un hombre en pijama (Astiberri), el seu personatge cagadubtes, entranyable i maldestre esdevé sovint un mer recurs per reflexionar sobre temes com el pes del deute en l’economia, la desigualtat social i el racisme invisible. Aquest Roca didàctic i compromès conviu a les pàgines del còmic amb un de més íntim que comparteix, sense perdre el sentit de l’humor, els seus maldecaps professionals i inseguretats vitals.

Però és significatiu que la millor historieta del volum, l’última, s’allunyi d’aquests dos eixos: Como ondas en oposición de fase, més pròxim en to i estil a La casa, relata en clau ficcionada una trobada casual a la cafeteria d’un hospital, en què dos companys d’escola que es van perdre de vista es confessen antics sentiments enterrats (o no) sota el pes dels anys. Narrat amb un pols narratiu perfecte i un domini precís del color, aquest agredolç relat de nou pàgines justifica d’alguna manera que Confesiones de un hombre en pijama sigui l’últim àlbum de la sèrie. El format començava a estrènyer Roca i el seu talent apunta cap a massa direccions per encotillar-se en el costumisme humorístic. Fins i tot un pijama de seda pot acabar sent incòmode si te l’has de posar per obligació.