La mort i Lorenzo Montatore

Al dibuixant Lorenzo Montatore li agrada jugar amb la mort. Només cal veure els gags del penjat de Yo hice a Román Tesoro (Mortal y Rosa, 2019), el nihilisme de ¡Cuidado, que te asesinas! (La Cúpula, 2018) o la deriva existencial del significativament titulat La muerte y Román Tesoro (DeHavilland, 2016). En la seva aproximació al tema no hi ha morbositat perquè sempre hi prima un sentit lúdic de la narració, però sí que hi ha un pòsit de tragèdia i desesperança. La mort és el vehicle que fa servir per descriure la fragilitat de la vida i l’absurd de tot plegat, sobretot en l’extraordinària Queridos difuntos (Sapristi, 2020), publicada just abans de la quarantena i, per tant, ignorant la ressonància que tindria llegir-la ara mateix. Al còmic, la mort és personificada per una noia de cabellera roja en plena crisi vocacional que es pregunta el perquè d’anar pel món segant vides. Així, decideix fer vacances en un poble adoptant forma mortal durant un dia per mirar de treure l’entrellat de l’existència i sentir “un cos en el meu cos, una rialla, un esternut, un cabal de sang, alguna cosa”.

Una idea similar apareixia ja a la novel·la de Terry Pratchett El segador (1991) o al còmic de Neil Gaiman i Chris Bachalo Muerte. El alto coste de la vida (1993), però les influències de Montatore van per un altre lloc. El seu univers és una cruïlla bastarda del cartoon més estilitzat, la cançó popular espanyola, la pintura de Miró, els jocs de plataformes a l’estil de Super Mario Bros i la tradició satírica que va de Valle-Inclán a Umbral (no és casual que el seu segell es digui Mortal y Rosa). Un còctel impossible que Montatore agita i depura en una síntesi gloriosa de tebeo pur: les seves pàgines són un festival de colors llampants, ninots reduïts a l’essència i expressivitat sense límits que a Queridos difuntos assoleix la versió més harmoniosa, integrant les influències en una narrativa gràfica clara i potent. Amb una estructura teatral en sis actes i un cor de cançons populars marcant les transicions, el còmic funciona gairebé com una tragicomèdia musical, una odissea metafísica a ritme de cobla en què la mort descobreix la rialla, el dolor físic, l’èxtasi etílic i potser el sentit d’una vida que, com diu la cita d’Alejandro Casona que obre el llibre, per dura que sigui és el millor que coneixem. La lectura de Queridos difuntos es pot complementar amb l’última obra de Montatore, Arrullo de amor, un còmic digital dibuixat durant el confinament en què l’autor exhibeix les fonts literàries adaptant textos de Ramon Gómez de la Serna, Carlos Edmundo de Ory, Carlos Arniches, Javier Tomeo i, de regal, una historieta postapocalíptica feta per Centramina, l’escriptora protagonista de ¡Cuidado, que te asesinas!.