Moderna de Pueblo es despulla

BarcelonaNi Francisco Ibáñez ni Paco Roca: l'autor de còmic més venut dels últims anys és Moderna de Pueblo, que amb Idiotizadas. Un cuento de empoderhadas (Zenith, 2017) ha despatxat més de 100.000 exemplars. Al darrere hi ha una autora de Reus, Raquel Córcoles (1986), que amb les seves vinyetes s'ha rigut dels prejudicis masclistes, del postureig intel·lectual, dels rituals de seducció moderns i de tot el que ha volgut. I ho segueix fent amb èxit –ja porta 40.000 exemplars venuts– a Coñodramas (Zenith, 2020), que exposa les inseguretats creatives que sentia Córcoles en veure que la crítica especialitzada l'ignorava. Al final va arribar a la conclusió que els seus pecats eren tres però d'arrel comuna: ser dona en un món d'homes, abordar temàtiques femenines i tenir un públic format sobretot per noies.

“El públic femení sempre ha estat menyspreat, ho explica molt bé Caitlin Moran al seu últim llibre, que els grups amb moltes noies joves com a fans són identificats com a grups mainstream sense criteri”, apunta Córcoles, que a Coñodramas recorda la condescendència amb què alguns llibreters miraven les cues de fans que acudien a les seves firmes. Però l'experiència que més dubtes va provocar-li va ser el seu pas per El Jueves, on va ser una de les primeres autores en col·laborar però no va aconseguir connectar amb uns lectors que en les enquestes de la revista valoraven negativament el costumisme femení de Moderna de Pueblo. “Amb aquells temes de noies, un dibuix vectorial i colors pastel... Els lectors devien pensar que era un error d'impressió! –recorda entre rialles–. Però és normal, era un context creat durant dècades per homes i per a homes”.

Ara ho recorda amb humor –al llibre es compara fins i tot amb la Barrufeta–, però llavors ho va viure amb molta angoixa, perquè agradar als lectors d'El Jueves no era només qüestió d'autoestima, sinó de supervivència professional. Però al final Córcoles va trobar les dues coses a internet, on les seves vinyetes tenien cada vegada més èxit entre un públic que no era especialment aficionat al còmic, i es va acabar desvinculant de la revista per comunicar-se directament amb els seus lectors a través de les xarxes i els llibres. “És una zona de confort i s'hi treballa millor, com si vas a un programa on el públic és més afí a les teves idees, sempre et sentiràs més còmode i seràs més tu mateixa”, conclou.

Una parella diferent

Un altre meló important que obre Coñodramas és el de la tensió que projecta l'èxit de Córcoles sobre la seva relació de parella amb Carlos Carrero (Madrid, 1984), que escriu amb ella els guions de Moderna de Pueblo però que sovint queda invisibilitzat de cara als mitjans i els lectors. Carrero, que va deixar una feina “seriosa” per dedicar-se al projecte Moderna de Pueblo, accepta de bon grat el rol secundari a l'ombra de Córcoles –“Sent enginyer no he somiat mai en ser famós”– però explica que la situació li provoca una frustració: “A la feina normalment coneixes gent i amplifiques les relacions, però en la meva només tracto persones que volen conèixer la Moderna i parlar amb la Moderna. Per a molts jo no soc ningú, no faig la feina que faig i no formo part de l'èxit de Moderna de Pueblo”.

En pàgines que imiten l'estil d'una historieta romàntica vintage, Coñodramas aborda en clau d'humor els reptes de la situació en una parella ja prou acostumada a invertir els rols tradicions de gènere. Com apunta Córcoles, “és el contrari que passava amb Hitchcock i la seva dona, l'Alma, que ho feien tot junts però ella quedava invisibilitzada”. En el fons, Carrero no s'hi rebel·la. “Al cap i a la fi parlem de l'univers femení, entenc que no em correspon ocupar un lloc més gran”. Però la crisi més curiosa de totes les que tracta Coñodramas és la que, arran del seu despertar feminista, va fer que Córcoles es qüestionés l'estètica cuqui dels seus còmics i el seu gust pel color rosa. “El rosa és un color amb mala fama que s'associa a les bledes i les joguines de nenes, però el problema no és el color sinó l'ús que se'n fa –diu Córcoles–. És com el títol, Coñodramas: ens hem de reapropiar dels codis i atorgar-hi un altre valor. I si cal, enarborar la bandera dels colors pastel i defensar-los”.

Coñodramas no es limita a reflexionar sobre la carrera de l'alter ego de Córcoles sinó que també parla de relacions tòxiques, revolucions hormonals o l'aprovació externa com a mecanisme de validació. De vegades ho fa amb una trama paròdica de superheroïnes feministes, i d'altres a través dels secundaris introduïts a Idiotizadas, Zorry, Gordi i Pescada, tot i que aquesta última, que acaba de ser mare, és marginada tant per les seves amigues que no compten amb ella com per l'autora que, es confessa, “no tenia ganes de parlar de nadons”. Sense voler, diu Córcoles, “estava de part dels que fan mobbing a les mares, feia baby mobbing, i em vaig adonar que era una cosa que feia en el còmic però també a algunes amigues que ja eren mares”.

Tot i entonar el mea culpa, la trama de baby mobbing és la que ha rebut més crítiques del llibre entre els lectors. “Qui ho ha patit es queda amb el fet que ho expliques des de la perspectiva de qui fa el baby mobbing –explica Córcoles– i també ens deien que per què no hi posàvem una mare més moderna”. Córcoles i Carrero són autocrítics i en el passat no han tingut problemes per rectificar algun acudit o fins i tot esborrar una publicació d'Instagram, però també reclamen el dret a crear personatges imperfectes. “Com que defensem la diversitat, si hi poses una lesbiana que lliga com un home se'ns critica molt i ens exigeixen que visibilitzem el bo i millor dels col·lectius, però és que també estem explicant històries”, es queixa Córcoles, que tanmateix admet que ella s'ofenia sempre que veia una rossa ximple al cinema. “Tothom es vol veure ben representat”.