Dominique Grange i Jacques Tardi comparteixen vida en comú, memòria familiar marcada per dues guerres mundials i un compromís polític i intel·lectual que canalitzen a través de l’art. Ella com a cantautora, ell com a autor de còmic. De tant en tant, treballen plegats en projectes que combinen el còmic i la cançó, com en el magnífic El último asalto, que acaba de publicar en castellà Norma. Tardi, un dels titans del còmic europeu, s’endinsa una vegada més en la Primera Guerra Mundial amb un volum que es completa amb un CD que aplega cançons interpretades per Grange i el grup Accordzéâm. Són vinyetes i cançons interconnectades, com ho està el passat familiar de tots dos. L’experiència dels avis en la Gran Guerra i la constatació que la guerra no és la política quan acaba la política sinó la continuació d’una política basada en l’explotació de les persones són presents en les obres de Tardi i Grange, indignats alhora que defensors d’una dignitat que dia a dia s’esmicola.

Quan el 2013 el govern francès va concedir la Legió d’Honor a Tardi, ell la va rebutjar categòricament. “No vull rebre res ni del poder actual ni de qualsevol altre poder polític. El dia que es reconeguin els presoners de guerra, així com els afusellats, potser serà diferent”, va dir mostrant la vergonya d’una Europa que va enviar a morir milions de persones únicament per satisfer els desitjos del poder, per perpetuar un capitalisme que va expressar-se violentament i amb tota la indecència entre el 1914 i el 1918. “Els soldats no érem res més que representants comercials la funció dels quals era que s’enriquissin uns industrials patriotes (...) Jo treballo per a Schneider i ell per a Krupp”, diu el soldat Augustin Mathurin, portalliteres francès a la batalla del Somme i fil conductor d’ El último asalto.

Explicava Joe Sacco que no va decidir tirar endavant el còmic La Gran Guerra fins que Tardi li va dir que ho intentés. Amb el consell de qui reconeixia com el gran referent per abordar aquella guerra en vinyetes, Sacco va il·lustrar el primer dia de la batalla del Somme, l’1 de juliol del 1916. Ara Tardi situa El último asalto quan els soldats ja duien tres mesos convivint amb el foc, el gas i el fang del Somme. Què li quedava per explicar a un autor que ja ha tractat la Primera Guerra Mundial en àlbums referencials com La guerra de las trincheras (1982-1993) i ¡Puta guerra! (2008-2009), i que ha posat el seu dibuix al servei de les cançons antibel·licistes de Grange a Des lendemains qui saignent (2009), algunes de les quals també apareixen a El último asalto? Sempre hi ha alguna cosa més per explicar, com ara la manera com Europa va fer servir de carn de canó els soldats dels territoris colonitzats a l’Àfrica i l’Àsia, o que als regiments del Quebec se’ls va negar la possibilitat de participar en victòries perquè “ningú volia sentir a parlar d’un Quebec lliure”. Però sobretot el que cal explicar és que, com passa avui en altres conflictes, tots els que moren tenen un nom.

Síntesi d’obres anteriors, El último asalto és un prodigi narratiu. Com a la pel·lícula El fill de Saül, de László Nemes, Tardi centra el punt de vista en un personatge immers en una catàstrofe europea de la qual no és responsable. Segueix el portalliteres Mathurin en el seu conflicte interior després de matar un ferit que amb els crits podia delatar la seva posició, i alhora estableix un relat general, el d’una guerra en què sempre morien els que no decidien els atacs. Tardi acompanya Mathurin pel front, en les trobades amb soldats anglesos, russos, italians, portuguesos, senegalesos i alemanys, i en la por i l’angoixa d’una jornada en el fang de les trinxeres on Déu ni apareixia ni se l’esperava.

Tardi combina les vinyetes panoràmiques amb què va retratar la infàmia a La guerra de las trincheras i ¡Puta guerra! amb altres de verticals. Fixa la devastació en pla general i pla curt, i Grange canta recordant les històries dels soldats que, com els avis de tots dos, van patir la guerra.