Jaime Hernandez: “Si a algú li molesta que un personatge de còmic s'engreixi, el problema el té ell”

BarcelonaEl 1981, tres germans d'una família mexicana de Califòrnia enamorats dels còmics van autopublicar-se el primer número de Love & Rockets, sèrie fonamental en la història del còmic independent nord-americà, que, 40 anys després, continua publicant les historietes de dos dels germans, Gilbert i Jaime Hernandez, consagrats entre la crítica com a clàssics del còmic mundial. Jaime, en concret, porta tot aquest temps seguint a la saga Locas les vides d'un grapat de personatges d'una petita ciutat fictícia de Califòrnia, Hoppers, però principalment les anades, vingudes, enamoraments, desenganys i retrobaments de dues noies punks i bisexuals, la Maggie i la Hopey, dos personatges irresistibles que són el cor d'una obra extraordinària editada a casa nostra sempre per La Cúpula.

L'última recopilació d'històries de Locas és precisament Tonta, que pren el títol d'un personatge nou de trinca, una adolescent amb família disfuncional –com sempre als còmics d'Hernandez– que roba tot el protagonisme a unes Maggie i Hopey desaparegudes que gairebé no treuen el nas pel còmic. El dibuixant atén l'ARA a través de Zoom des de Pasadena, Califòrnia, i es disculpa perquè tot i tenir un pare mexicà no parla més que “un poquito” de castellà. “Quan els meus germans i jo érem molt petits la meva mare volia ensenyar-nos anglès i espanyol, però el meu pare li va dir que només anglès. Ara em resulta molt difícil parlar espanyol, no el faig servir gairebé mai i se m'està oblidant”.

Sempre es diu que els teus germans i tu us vau aficionar als còmics per culpa de la vostra mare. Com us va inculcar aquesta passió?

— Molt senzill: va donar-li diners al meu germà Mario i va dir-li que anés a comprar uns còmics, que eren divertits i li agradarien. I així va ser! Jo encara era un nadó i el Beto [Gilbert] encara no havia nascut, però els còmics sempre van ser habituals a casa, i a mesura que vam créixer tots ens hi vam anar enganxant. I això feia feliç la meva mare perquè així ella també els podia llegir.

Així que no és com si haguéssiu heretat la seva col·lecció de còmics.

— Ja no la conservava, la meva àvia li llençava els còmics, així que els havia d'amagar o canviar-los per altres. A més, quan va anar a viure amb el meu pare es va desfer de gran part de les seves coses. Avui pot sonar estrany, però aleshores era força comú deixar enrere tota la teva vida anterior al formar una família o anar a viure en parella. El que sí que va conservar va ser una pila de dibuixos que havia fet d'adolescent de personatges copiats dels còmics que llegia. Ens els ensenyava i nosaltres al·lucinàvem. No vaig viure l'edat daurada del còmic nord-americà, però la vaig conèixer a través dels seus dibuixos i em van fer esclatar el cap. És curiós, la meva mare va aconseguir contagiar el seu amor pels còmics als seus sis fills però jo no he aconseguit que li agradin a la meva filla. Li ensenyava coses i de vegades em deia “això és divertit”, però d'altres no em feia cas i seguia jugant amb el videojoc [riu].

Després de tants anys amb la Maggie i la Hopey, personatges amb molt de passat i capes compartides pels lectors, per què a Tonta poses el focus en un personatge del mateix univers però nou i sense bagatge?

— Perquè tot just havia acabat l'arc de Chapuzas de amor, i tenia un final tan potent que em semblava que seria esguerrar-ho si al següent número la Maggie apareixia fent alguna cosa normal, com anar al supermercat. Chapuzas de amor va ser tan dur i aclaparador d'escriure que necessitava un descans. “Qui sap –em deia–, potser he acabat amb aquests personatges”. I també necessitava gent jove, perquè tots els meus personatges s'havien fet grans, així que vaig crear la Tonta, que té un petit vincle amb la Maggie i la resta de personatges. El problema és que de sobte em vaig veure amb més de 50 anys escrivint un personatge adolescent, i això ha sigut difícil, perquè no sé ni com parlen. Era molt complicat fer-los sonar moderns... Em feia sentir molt vell! [Riu.]

És curiós el que dius de sonar modern, perquè sempre m'ha semblat que les teves històries estan una mica fora del temps. Exceptuant algun detall, Tonta es podria haver publicat als 80.

— Això és en part perquè, gairebé des del principi de la sèrie, tenia el pla de fer créixer els personatges en temps real, però l'acció dels còmics anava més a poc a poc, així que de tant en tant m'anava posant al dia. ¿Es así como me ves?, per exemple, transcorre en dos dies però vaig trigar dos anys a dibuixar-lo. Així que de tant en tant he de fer un salt de cinc anys per ajustar l'època. És per això que cap dels personatges que dibuixo ara lidien amb el covid, no vull fixar-los en un període concret, que és el que passaria si fes servir fets històrics reals. Però tot i mantenir lluny l'actualitat, de vegades penetra en les històries una energia o preocupació que té a veure amb el que està passant. Per exemple, tota la merda que ha passat al meu país aquests anys. Fins i tot ara que Trump ja no és president, seguim atrapats en un remolí de bogeria que d'alguna manera es trasllada a la meva feina.

Parlant de Trump, els teus còmics sempre han sigut molt polítics en el sentit d'oferir històries feministes i diversitat ètnica i d'orientació sexual. Al mateix temps, la política no hi apareix mai de manera explícita. Algun dels teus personatges podria votar Trump?

— Hi penso sovint. Molts personatges meus em sorprenen a mesura que es fan grans. Alguns es tornen més conservadors, d'altres més liberals. Puc imaginar-me'n algun votant Trump, però no ho esmentaria pel que t'explicava abans de no fixar-los en el temps. Però sí, els personatges canvien. Un exemple és la Hopey. A ¿Es así como me ves?, quan ella i la Maggie van a la reunió punk, pensava que la Hopey estaria entusiasmada i tindria moltes ganes d'anar-hi i, tanmateix, va ser ella qui no va voler anar-hi. I això va ser interessant perquè no m'ho esperava gens. Els meus personatges i jo hem crescut en paral·lel i ja som tots vells, i amb una manera de ser prou definida, però encara em sorprenen i segueixo aprenent d'ells.

Parles d'ells com si fossin persones reals, no personatges inventats. També et fan enfadar?

— De vegades. A ¿Es así como me ves?, la recopilació anterior, em vaig adonar que la Hopey ja no m'agradava com a persona. I vaig haver de reaprendre a estimar-la, perquè per dibuixar un personatge necessito que tingui algun tret que m'agradi, fins i tot si estan podrits com a persones [riu]. Em sentia molt confós amb la Hopey, com si fos una persona real que ja no m'agradés i amb qui ja no volia estar. Però llavors vaig pensar en com s'havia fet gran i en les decisions que havia pres i vaig començar a entendre-la millor. I tot i que ja no estem d'acord en moltes coses, a poc a poc em va tornar a agradar.

Com dius, els teus personatges han anat canviant i s'han fet grans, no els has conservat en formol com fan altres sèries. Com reaccionen a això els lectors que porten dècades llegint les històries i creixent amb els personatges?

— Crec que és interessant per als lectors, i per a mi també, que soc el primer que ha de sentir-se satisfet amb la història. Ara, hi ha lectors a qui no els va agradar que la Maggie es fes gran i s'engreixés, però per a mi tenia tot el sentit. I si a algú li molesta que un personatge de còmic s'engreixi, el problema el té ell, no jo.

Recordo una pàgina de l'especial del desè aniversari de Love & Rockets en què feies broma amb les coses que més et deien els lectors, i una era “Quan tornarà a estar prima la Maggie?”.

— No només va molestar els lectors, arran d'allò també vaig començar a rebre males crítiques. No me'n sabia avenir. Era només perquè estava grassa? No coneixen ningú que estigui gras? I si en coneixen, no ho poden aguantar? Conec molta gent que adorava la Maggie perquè era molt bonica i, de sobte, no podien suportar que guanyés una mica de pes. Els arguments en contra eren tan puerils i immadurs que em van reafirmar a fer que la Maggie seguís engreixant-se i fent-se gran. Si els lectors no ho poden acceptar, em sap greu perdre'ls però cal seguir endavant. I és curiós, perquè la Maggie és, encara avui, un dels pocs personatges de còmic que s'engreixa i després no s'aprima. 40 anys després hi segueix havent poquíssimes protagonistes grasses als còmics, és sorprenent. I et fa pensar en com funcionen les coses.

Una de les virtuts del teu estil narratiu és com evites donar-li les coses mastegades al lector, deixant que ell vagi completant les peces del trencaclosques.

— Respecto la intel·ligència dels meus lectors i confio que estaran a l'altura dels reptes que els plantejo. Si respectes els teus lectors, ells et respectaran a tu. És una lliçó que vaig aprendre aviat: fer que s'involucrin en la història els acosta a tu. Així que de vegades deixo les coses obertes perquè ells mateixos decideixin si són bones o dolentes, felices o tristes, el que sigui. Has de confiar en els lectors.

Tens 61 anys i pertanys a la primera generació de punks que s'estan fent grans. A ¿Es así como me ves? reflexionaves sobre la nostàlgia punk, una idea que sembla un oxímoron. Com envelleix un moviment que tenia com a lema "No future"?

— No n'estic segur. Penso molt en el punk i que va ser molt divertit, però com més gran em faig més crec que el punk només va ser una part de la diversió de ser jove. Molta gent et dirà que el punk va ser el millor de la seva vida, d'altres que la universitat o l'institut. Però jo he tingut altres grans moments a la vida, i no ho dic per treure-li importància al punk. Molta gent em pregunta si encara soc punk perquè el meu còmic va sortir just quan jo era punk i els meus personatges tenien aquell aspecte. I encara escolto punk, però també música anterior: glam, soul... Tenia quatre anys quan els Beatles van venir a Amèrica i vaig créixer en la revolució cultural pop, així que encara escolto música dels 50 i els 60. I si no escolto més música d'ara és perquè n'hi ha tanta que no sé ni per on començar. Cada vegada que em fixo en algun grup nou sol ser quan ja fa cinc anys que tothom els coneix. Sempre vaig ser un roquer, i encara ho soc, però també m'agrada la tranquil·litat.

Has fet envellir els personatges... Els faràs morir també? Ja ho vas fer a La muerte de Speedy. Llegirem algun cop La mort de la Maggie o La mort de la Hopey?

— Segur que sí. Sempre que jo no em mori abans, esclar! [Riu.] Però no m'agrada fer servir trucs barats en les meves històries, així que si la Hopey mor, haurà de valdre la pena perquè morirà de veritat. No la ressuscitaré després. Jo soc entre cinc i deu anys més gran que els personatges i utilitzo la meva experiència de l'edat en què estan. I ja han arribat a aquell moment vital en què la gent es mor. Gent del teu voltant o tu mateix. Hi penso molt, en com hi ha gent que es mor als 40 anys i d'altres arriben als 90.

T'agradaria que els teus còmics s'adaptessin al cinema o la televisió?

— En aquest moment no vull saber res d'això. Fa 10 o 20 anys vam intentar aixecar un projecte amb diverses persones, però no va tirar endavant. El Gilbert i jo ho hem estat intentant des que va sortir el còmic i molta gent s'hi ha interessat, fins i tot ara, però no val la pena. Ara mateix estic en el punt que penso: per què hauria de cedir-li a un complet estrany un material que ell no ha escrit ni dibuixat durant tots aquests anys? Sona estúpid, com disparar-se un tret al peu. Si ells no van crear Love & Rockets, per què haurien d'emportar-se'n el crèdit? A més, ho passo malament sempre que algú intenta adaptar el meu treball. El més important per a mi és ser feliç i soc una persona molt feliç fent els meus còmics.

Adrian Tomine parla en el seu últim còmic de la seva relació amb la indústria del còmic i de com ha canviat. Quina relació tens tu amb els fans i les convencions? Ha canviat també amb els temps?

— No, encara m'agrada seure i parlar amb els fans. M'agrada conèixer la gent per a qui el meu treball significa molt. I estic encantat d'escoltar-los. Hi ha gent que ve i que ha esperat tota la vida per coneixe'm. I no ho dic per donar-me importància ni res. Però hi ha gent per a qui és molt important. I això fa que també valgui la pena per a mi. De vegades em canso i per això després de les firmes acostumo a anar a l'hotel, no a les festes que s'organitzen. Però m'agrada, sí. Per a mi és important escoltar algú que no conec de res i a qui el meu treball l'ha tocat profundament.

Quina és la millor manera de llegir les teves històries: seguint-les número a número en la sèrie que publiques als Estats Units o recopilades en llibre, com fem aquí?

— Totes dues són vàlides. També per a mi: quan feia Tonta no pensava en la història global, només en què li passava a la Tonta en cada entrega. Quan vaig tenir prou material, simplement vaig buscar una manera de tancar la història. Però Chapuzas de amor va ser escrita sempre pensant en com quedaria la història sencera. Tenia clar l'inici, el nus i el desenllaç. De fet, em deia: “Si no torno a escriure res més dels personatges, aquest seria un bon lloc per deixar-ho estar”. Però esclar, no ho fas perquè sempre en vols més i més.

Sempre m'ha fascinat l'ús que fas de l'el·lipsi, la manera brillant i de vegades desconcertant com talles una escena i saltes a una altra. Ho decideixes de manera intuïtiva o és un procés en què vas eliminant elements?

— Totes dues coses, no em limito a una única fórmula. Moltes vegades no penso les escenes com si fossin un còmic sinó com una seqüència d'una pel·lícula. Llavors ho trasllado al paper capturant les imatges del meu cap de la millor manera possible. Per exemple: la Hopey s'emprenya, tira alguna cosa i marxa de l'habitació. Després la veiem en una licoreria amb el cap cot. Com faig el salt? De vegades passo abans per una escena amb altres personatges i després torno a la Hopey, però altres vegades salto de la porta tancant-se a ella asseguda i trista. Depèn. De vegades l'elecció pot dependre fins i tot de les dates de lliurament! El Gilbert i jo intentem complir-les, fins a cert punt. Haig de produir una certa quantitat de pàgines a l'any per guanyar prou diners. Així que, de vegades, la història es mou més ràpid o més lent per arribar a temps a una data, i no tinc temps d'ensenyar la Maggie estudiant durant tota una pàgina. És qüestió d'economia, temps i espai. I d'arribar a un compromís.

Ja que dius que penses les escenes com pel·lícules, hi ha algun cineasta que sigui una influència en termes narratius?

— N'admiro molts, però la veritat és que no acostumo a mirar les pel·lícules pensant en el director si no és que és inevitable, com en el cas de Hitchcock. Molts cops dic que m'agrada una pel·lícula i em diuen: “Sí, va tenir una bona ratxa en aquella època”, i jo penso: “De qui em parla?”. Però una gran influència cinematogràfica que a molta gent li sorprèn són les dues primers parts d'El padrí. Em van ensenyar un munt sobre el ritme, el tall, el to, etcètera.

Segueixes la pista d'altres autors de la teva generació com Daniel Clowes, Peter Bagge o Charles Burns?

— Sí, en general ho faig. No tinc tanta energia com abans i estic més concentrat en les meves coses, però quan publiquen un nou llibre l'acostumo a llegir. Amb Dan Clowes no és difícil estar al dia, perquè només publica un llibre cada cinc anys! [Riu.] Però el que més m'agrada és estar amb ells i veure'ls en persona. Hi va haver èpoques en què quedava molt amb Dan Clowes, Peter Bagge i d'altres i ni tan sols parlàvem de còmics, simplement la fèiem petar i ho passàvem molt bé. No escrutàvem el nostre treball ni el d'altres, simplement disfrutàvem de la companyia. Mai hi va haver rivalitat, només algun comentari de conya. Una de les meves coses favorites d'anar a una convenció és quedar amb ells després per anar a un bar o per sopar.

I els nous autors de còmic, els segueixes?

— Ho intento, tot i que d'alguns podria ser el seu avi [riu]. Però vull estar al dia del que fan, no vull ser un fòssil. Conec molts artistes de la meva edat que pensen que els autors d'ara no tenen ni idea de res i són uns inútils... Jo mai he volgut ser així, per tant encara vaig a convencions i intento veure què es fa de nou. Amb qui no connecto és amb els artistes de superherois, mai ho he fet, ni tan sols al principi de la sèrie. Però sí amb artistes del còmic alternatiu nord-americà i, de tant en tant, també amb algú com Max. El vaig conèixer fa temps, abans que fos conegut. Trobar-me amb gent com ell és pel que val la pena anar a convencions.

Seguies el treball de Max abans de coneixe'l en persona?

— No, perquè el seu material no arriba fàcilment als Estats Units, el mercat està dominat pels superherois. Els seus llibres gairebé no es traduïen, llavors, però després en van anar arribant més coses.

Quins altres artistes europeus de còmic són importants per a tu?

— N'hi ha molts. M'encantava el treball Yves Chaland, per exemple. I recordo quan un col·lega em va dir: “Ah, sí, ell també coneix el que fas”. Va ser com... [comença a fer el ball de la victòria]. Molts artistes els vaig conèixer gràcies a la revista Heavy Metal, la versió americana de Metal Hurlant: per exemple Moebius, que no arribava a les llibreries. Tot i que sempre hi havia alguna llibreria on sabies que podies trobar coses de gent com Daniel Torres.