"Una exhumació no reobre una ferida: la tanca"

BarcelonaJosé Celda va ser un pagès valencià d’esquerres a qui, injustament, les autoritats franquistes van detenir un cop acabada la Guerra Civil. Després d’una paròdia de judici, el van afusellar prop de la caserna militar de Paterna i el van enterrar d’amagat de la família en una fossa comuna del cementiri del poble, al costat d’altres víctimes de la repressió franquista. La seva història s’hauria oblidat amb el temps si no fos per la seva filla Pepica (Josefa Celda), que set dècades després va aconseguir l’última subvenció de la llei de memòria històrica del govern de Zapatero, pocs dies abans que Mariano Rajoy arribés al poder i acabés amb totes les ajudes per exhumar els morts.

"De sobte, una senyora de 80 anys es veu atrapada en un laberint burocràtic i una batalla contra l’administració, però aconsegueix els permisos, localitza un equip d’arqueòlegs i els contracta per exhumar una fossa comuna, la 126", recorda Rodrigo Terrasa, un periodista valencià que va cobrir la notícia per al diari El Mundo. "La Pepica defensava que el seu pare era en aquella fossa dins un taüt, damunt de tot, però els arqueòlegs no s’ho creien perquè és molt estrany trobar taüts en una fossa comuna. La sorpresa va ser que, efectivament, van aparèixer 12 taüts i, a dins, amb el cos, petites ampolles de farmàcia amb papers on es llegia el nom dels afusellats".

L'enterramorts heroic

La història de Celda, de la fossa 126 i de les víctimes que es van poder identificar en aquella exhumació s’explica al còmic El abismo del olvido que acaben de publicar Terrasa i Paco Roca, una obra impressionant que no es limita a aixecar acta d'uns treballs arqueològics sinó que reflexiona sobre la memòria silenciada del país i la importància dels rituals fúnebres per tancar les ferides de la societat. A més, descobreix una figura heroica en temps de misèria moral: l'enterramorts Leoncio Badía, exsoldat republicà encarregat de cavar les fosses al cementiri de Paterna, que, d'amagat dels militars, rescatava petits objectes dels morts (un tros de roba, un botó de la camisa...) i els entregava a les famílies perquè tinguessin un record del difunt. Ell va ser també qui, conjurant-se amb les vídues, va aconseguir que alguns afusellats com Celda tinguessin un enterrament mitjanament digne.

“És un personatge al·lucinant; tant, que vam haver de rebaixar-li l'heroïcitat i explorar també el costat fosc i les contradiccions –diu Roca de Badía–. No és normal algú tan fascinant i lluminós en un moment tan tenebrós: la gent era afusellada sense un judici just i llançada a una fossa comuna, i les dones no podien acomiadar-se dels marits ni recordar-los en públic. Ni tan sols hi havia una placa amb els noms al cementiri. El que feia el Leoncio sembla normal, simplement humà. Però en un moment com aquell, un gest humà resulta extraordinari”.

Terrasa recorda la primera vegada que ell i Roca es van reunir amb la filla de Badía, precisament al bar del cementiri de Paterna: “Encara no sabíem res d'ell, només que era l'enterramorts, i ella ens va explicar que llegia filosofia i tenia idees polítiques modernes, que feia de mestre per als pobres de Paterna... Però el més impactant va ser que, durant la conversa, es van acostar tot de dones que havien anat al cementiri i parlaven amb la filla amb agraïment, tot recordant que el Leoncio havia sigut l'última persona que havia tocat el seu avi o que a casa tenien una caixeta amb roba de l'avi que ell els havia donat”.

Una qüestió de dignitat

Més enllà de la seva humanitat, a Roca el va sorprendre descobrir que Badía era profundament ateu. “Però la importància d'un enterrament digne és un sentiment molt arrelat a la cultura humana des del començament dels temps”, diu Roca. Ell mateix tenia dubtes mentre feia el còmic. “Jo no soc creient, els meus pares van ser incinerats i jo segurament també ho seré. T'ho planteges i dius «¿Val la pena lluitar tota la vida per treure els ossos del pare d'un lloc i portar-los a un altre?» Però només cal recordar la pandèmia, el trauma que té molta gent per no haver pogut acomiadar-se com cal d'un pare, d'un marit, de qui sigui. Va més enllà de la fe, això”.

Quan Roca va començar a treballar en el còmic, un dubte el devorava: si era necessari explicar la història d'El abismo del olvido en un moment en què, almenys al País Valencià, el tema de les fosses comunes ja era una prioritat per al govern autonòmic. “No hi havia protestes en contra, res, ni tan sols a escala nacional. Semblava un tema solucionat, però va ser començar la campanya i veure com la dreta i la ultradreta trencaven el silenci. No era un tema oblidat ni superat, seguim en el mateix punt, fins i tot pitjor que amb Rajoy”. Terrasa recorda que el pacte de govern entre el PP i Vox al País Valencià inclou l'acord de "derogar les normes que ataquen la reconciliació", segons ells, en assumptes històrics. “I en realitat és el contrari, no hi ha res que reconciliï més que una exhumació. Una exhumació no reobre una ferida: la tanca”. Per a Roca, una solució seria “tan senzilla” com que el PP es presentés a l'exhumació d'una fossa de víctimes franquistes. “Amb això s'acabaria tot: l'assumpte deixaria de donar vots als uns o als altres i s'abordaria des d'una òptica d'humanitat”.

Una sèrie d''El invierno del dibujante'?

A El abismo del olvido Roca recupera el format de pàgina apaïsada del seu magistral díptic sobre els seus pares, La casa i Regreso al Edén. “És un format més íntim que el vertical, que em funciona millor per a aquest tipus d'històries”, es justifica el dibuixant davant del seu coguionista. “Jo hi estic en contra, no queda bé al prestatge de la biblioteca”, li etziba Terrasa. Vells amics, treballen des de fa temps amb el periodista i realitzador Borja Crespo en un altre projecte, encara per aterrar: una adaptació en forma de sèrie del còmic de Roca El invierno del dibujante, ambientat a l'editorial Bruguera dels anys 50. “Seria una mena de Mad Men pel que fa a l'estètica, una minisèrie centrada en alguns dels personatges i l'editorial –diu Terrasa–. I bàsicament explicaria el mateix que el còmic, la rebel·lió dels dibuixants de Bruguera, però també la transformació de la societat espanyola, l'absència de llibertats i el naixement de la censura”.