Barcelona“Ernest, guaita, guaita! Una cambra de bany!”, diu l'Ethel al seu marit, que contempla amb la mateixa incredulitat els luxes de la casa que acaben de comprar-se per 825 lliures i una hipoteca a 25 anys. És el 1930 i la parella comencen una vida junts amb l'optimisme natural de la generació nascuda a les acaballes de l'era victoriana, a la qual li va tocar viure una època convulsa de guerres mundials i transformacions socials però també de gran progrés tecnològic i cultural. L'Ernest i l'Ethel, de fet, semblen representar la tensió entre l'idealisme d'una classe obrera que reclama el seu lloc en la societat britànica (Ernest) i els valors conservadors d'una nació intrínsecament classista (Ethel). Però els protagonistes d'aquesta tendra i personal novel·la gràfica publicada per Blackie Books no són arquetips sociològics, sinó els pares de l'autor, Raymond Briggs, un dels grans narradors gràfics del Regne Unit, creador de clàssics del llibre il·lustrat infantil com El ninot de neu o Pare Noel però també d'una de les novel·les gràfiques més importants del segle XX, la corprenedora Cuando el viento sopla, publicada el 1982 i magníficament adaptada al cinema el 1986. Cuando el viento sopla explora un escenari realista de guerra nuclear des del punt de vista d'un entranyable matrimoni de jubilats britànics que segueixen en tot moment les instruccions de les autoritats per protegir-se d'un enemic invisible que, inevitablement, acabarà amb ells.

Els pares de Briggs van inspirar els protagonistes de Cuando el viento sopla, però Ethel y Ernest –també adaptada en forma de llarg animat– és directament la història de la seva relació des que un dia se saluden per una finestra –ella és treballadora domèstica en una casa bona, ell un lleter que passava en bicicleta per davant– fins a la mort dels dos, només separades per uns mesos. Un matrimoni de més de quatre dècades forjat en les petites alegries i drames, ple de comprensió, confiança i l'amor compartit per un fill que els fa patir per la seva mania d'estudiar belles arts, on, com tothom sap, només hi ha “peluts, alcohol i dones nues”.

Briggs captura meravellosament l'atmosfera domèstica de les classes treballadores amb un traç desdibuixat –com els records d'infància– i uns diàlegs conjugals que són pura tragicomèdia quotidiana, una partida de ping-pong eterna i sense guanyador en què es barregen la ingenuïtat i la saviesa popular. Però les pàgines que deixen sense alè són aquelles en què l'autor dibuixa la mort dels seus pares, amb una emoció pura, entre el lirisme i la cruesa, que fa saltar les llàgrimes.