En el molt recomanable podcast sobre còmics Pictopía, Santiago García resumia fa setmanes la gran diferència entre els personatges franquícia de Marvel i DC. “Spiderman té història. Batman té mitologia”, deia l’autor de Las Meninas. I l’encerta de ple: en Batman, Superman i Wonder Woman hi ha una dimensió mitològica que passa al davant de la suma de les històries explicades als seus respectius còmics, meres ombres projectades sobre les parets d’una caverna de paper i grapes. Un del autors que ha entès millor aquesta qualitat és Frank Miller, que en les seves aproximacions a Batman sempre l’ha arrossegat lluny de la continuïtat editorial, ja fos al passat ( Batman. Year one ) o al futur distòpic del magistral El retorn del Cavaller Fosc i les seves seqüeles, que han acabat donant forma a un petit univers de butxaca al marge del cànon DC, un racó en què Miller es dedica a jugar amb els personatges en experiments radicals i avançats al seu temps ( El contraatac del cavaller fosc, una meravella que alguns hem trigat 20 anys a apreciar) o aventures superheroiques d’allò més entretingudes com El retorn del Cavaller Fosc: La raça superior, amb Brian Azzarello i Andy Kubert.

L’última incursió de Miller en el seu particular pati de jocs és El regreso del Caballero Oscuro: El chico dorado, on deixa el dibuix en les superdotades mans del brasiler Rafael Grampá, autor d’un barroquisme lluminós i espectacular que juga en la lliga de Geoff Darrow i Frank Quitely. Continuant la tendència apuntada a La raça superior, el focus apunta ara a la nova generació d’herois que formen una Carrie Kelly convertida en Batwoman i els dos fills de Superman i Wonder Woman, Lara i Jonathan Kent: la primera continua en conflicte amb el seu rol de defensora de la humanitat i el segon és un petit buda superintel·ligent, equilibrat i poderós. Miller reconeix de manera tàcita que ja no té res més a dir sobre Batman. Tant és així, que l’única aparició del personatge al còmic és a través d’un missatge de mòbil (una emoticona d’un polze amunt, en realitat). Aquesta atrevida aposta per la renovació conviu amb la introducció del discurs polític més explícit de tota la saga, que retrata Donald Trump com un titella a les mans dels dos malvats més carismàtics i nihilistes de l’univers DC, Darkseid i el Joker. Reconforta veure que Miller ja no flirteja amb els moviments alt-right -fins i tot hi ha un cameo de Greta Thunberg-, però la seva aportació al debat no passa de la militància anti-Trump. Esperem més d’ell en futures entregues, perquè a El chico dorado el que més destaca és el treball de Grampá i el seu dibuix expressiu, carismàtic i juganer.