Daniel Clowes: "Crear un personatge exageradament noble és menysprear el lector"

BarcelonaReferent absolut del còmic nord-americà de les últimes dècades, Daniel Clowes (Chicago, 1961) ha creat amb Mònica (Finestres / Fulgencio Pimentel) una de les seves obres més complexes i ambicioses i un dels 10 millors còmics del 2023 per a l’ARA. El mosaic que formen les nou historietes de Mònica traça un retrat ple d’incògnites i misteris sobre la protagonista, a la qual seguim des d’una infància marcada per l’abandonament de la mare fins a l’èxit professional i la recerca dels seus orígens. L’autor de Ghost world (La Cúpula) atén l’ARA per videotrucada.

A Mònica, la protagonista examina els fragments d’informació que té de la seva vida per mirar de trobar-li un sentit mentre el lector fa una mica el mateix amb les històries del llibre, connectades de forma no sempre evident. No li havia llegit mai res semblant.

— Per això vaig trigar tant a fer el llibre. Volia arribar al fons de les idees i els temes que explorava, examinar-les a un nivell més profund del que acostumo a fer, així que movia i recombinava les peces de maneres que em sorprenien fins i tot a mi.

El seu procés creatiu no és gaire diferent del que fa el lector, doncs.

— Intento que el meu procés sigui com el del personatge, i així acompanyar-lo en el seu viatge. Per això, tot i tenir una idea vaga sobre com acabarà el llibre, mai treballo amb el final decidit. I no el tanco fins que hi arribo i decideixo que tant jo com els personatges ens l’hem guanyat. He de sentir llavors que és el final correcte, no com en moltes pel·lícules en què tens la sensació que el final s’ha decidit abans de concebre bé la història i els personatges.

Sense entrar en espòilers, el final de Mònica és un dels més poderosos i desconcertants que he llegit en molt de temps. De fet, t’obliga a fer una segona lectura del llibre.

— Una cosa que m’encanta en el cinema, la literatura i altres formes d’art és seguir la història sense acabar d’entendre ben bé el que passa i que el final t’obligui a començar de nou i llegir l’obra d’una manera completament diferent. La primera lectura de Mònica és, fins a cert punt, molt semblant per a tothom, però la segona és completament única per a cada lector. I tant de bo la gent hi arribi sense haver llegit opinions o teories que els condicionin.

En aquestes lectures posteriors m’he adonat que, tot i que no ho sembli, el còmic té molt sentit de l’humor.

— M’encanta que ho diguis, perquè les reaccions al llibre subratllen els aspectes més tenebrosos, però per a mi és un còmic molt divertit, i em va fer riure moltes vegades mentre hi treballava. A mesura que em faig gran em costa més riure. Soc conscient dels mecanismes de l’humor, conec la majoria de trucs i si m’esforcés podria escriure acudits. Però estic intentant fer un tipus d’humor que no depengui de la manera en què s’explica, que sigui més inherent a la història.

Sempre diu que hi ha més de vostè del que sembla en els seus còmics. De Mònica, de fet, ha dit que està inspirat en la seva mare i la seva pròpia infància. En quin sentit? Imagino que no hi havia sectes secretes ni fenòmens paranormals...

— No, simplement m’inspiro en les sensacions de la meva infància. Per a mi va ser absolutament caòtic ser educat per una mare immersa en una revolució social i que s’esforçava a reinventar les relacions humanes, a ella mateixa i a la cultura que l’envoltava. Quan ets petit, necessites un entorn sòlid i mundà que t’ajudi a construir-te com a persona, i jo em vaig veure llançat a un món sofisticat i canviant a una edat en què no era capaç de processar-ho. Més que examinar l’època, volia capturar el sentiment, com és per a un nen tot allò i com t’afecta la resta de la teva vida.

En un moment del còmic la Mònica diu que "després d'una vida de fantasies és dur descobrir que no ets ningú especial". Aquest sentiment de derrota existencial, molt present al llibre, és una tria narrativa o està arrelat en la seva vida?

— Sempre oscil·lem entre creure que som una volva de pols flotant a l'Univers o la cosa més important que ha existit mai, perquè per a nosaltres és així. Volia que el llibre capturés això. Vivim en un Univers absolutament incomprensible per als nostres petits cervells d'insecte, però durant el breu moment en què som vius donem una enorme importància a la nostra existència com a individus. M'agrada la idea que hi ha un petit raig de llum en cada vida, i que totes juntes sumen una quantitat infinita.

Quan la Mònica diu que ella no és "ningú especial" vaig pensar que la definició serveix per a la majoria dels personatges de Daniel Clowes.

— Sí, m'agrada que siguin gent real, i la gent real no és especial. No m'agrada crear personatges exagerats, i no em refereixo només a superherois amb poders, sinó a personatge amb qualitats per caure millor i fer que t'identifiquis amb ells. No vull crear personatges de mentida per fer la pilota al lector. Crear un personatge exageradament noble és menysprear el lector, i jo vull fer exactament el contrari.

Això el devia enfrontar a molta gent quan treballava a Hollywood. Per cert, hi ha algun nou projecte en curs per adaptar obres seves al cinema o televisió?

— En realitat no. Hollywood ha canviat molt des que vam fer Ghost world. Abans podies aconseguir un pressupost per fer una pel·lícula indie de la mida de Ghost world, s’estrenava en cinemes, la gent en parlava i formava part del món. Hi havia tot un sistema de gent com Jim Jarmusch fent pel·lícules indie, però ha desaparegut: ja no hi ha diners al cinema indie, les pel·lícules van a plataformes de streaming i ningú en sent a parlar ni sap que existeixen. Ara mateix, si algú volgués adaptar un còmic meu hauria de ser un director que m’agradés molt, amb una visió en què confiés. I li deixaria fer la pel·lícula al seu aire però sense involucrar-me en res. És massa frustrant.

Em sembla que és amic d'Ari Aster, el director de Midsommar i Hereditary. Me'l puc imaginar interessat en adaptar Mònica.

— M'encantaria que ell adaptés algun dels meus llibres, i hem parlat molt sobre això. Algun dia passarà, n'estic gairebé segur. Però segurament no serà amb una obra com Mònica, que és molt complicada. Potser amb Paciencia pots agafar la trama i transformar-la sense perdre’n l'essència, però Mònica és com un rellotge suïs, si en treus una sola peça es desmunta tot el mecanisme.

Coneix la pel·lícula El que amaga Silver Lake, de David Robert Mitchell? Alguns la critiquen per inspirar-se en els seus còmics.

— Molta gent me n'ha parlat, però no l'he vist. Em temo que m'enfadaria si la veiés, així que he preferit no fer-ho. Segurament l'hauria de veure, hi ha gent molt molesta, però no ho sé, no passa res.

Tornant a Mònica, al final del còmic la protagonista coneix un home que llegeix el mateix llibre que ella, i se sent atreta per ell. Vostè s'assembla molt al personatge de l'home.

— Sí, soc jo. No ho negaré. És curiós, quan va sortir el llibre pensava que tothom ho comentaria però ningú ho ha fet. Crec que és perquè m'he dibuixat amb pantalons curts i gorra, la roba que portaria si anés de vacances d’estiu a un poble, però potser la gent no em veu així.

I per què es dibuixa dins la història?

— Prefereixo no explicar-ho per no interferir en la interpretació que faci la gent.

L'última vegada que el vaig entrevistar vam parlar sobre el seu costum de dibuixar gent mirant directament al lector, sobre com li agradava l'efecte que provocava. A la coberta de Mònica, en canvi, la protagonista està de perfil i mira cap a un costat. Després de tantes cobertes mirant el lector de fit a fit, sembla una declaració d'intencions.

— Ets el primer que se n'adona. Sí, era el que volia fer, plantejar una portada molt diferent. Si el personatge et mira, atreu la teva atenció; potser per acusar-te o donar-te la benvinguda, el que sigui. Però ella està mirant cap a algun lloc, no està pensant en tu sinó en les seves coses. I volia que això fos part del misteri de les imatges. Què està mirant?

La postura del cap dona protagonisme als cabells, i es fa difícil no pensar en el monyo de Kim Novak a Vertigo.

— Sí, hi ha una mica d'això, perquè ella també és un personatge construït, d'una manera semblant al de Kim Novak a Vertigo. Volia que la portada capturés la Mònica en un moment que no veiem mai al llibre, on hi ha un salt de 20 anys, que són precisament els anys en què és una adulta amb èxit, el seu moment d'esplendor. Sempre m'he preguntat una cosa sobre la idea del cel cristià: ningú aclareix si vas al cel com eres quan vas morir, gran i decrèpit, o si et manifestes en el teu moment de plenitud. I si és així, quin és aquest moment?

Vostè i altres dibuixants de la generació dels 80 com Charles Burns, Jaime Hernandez o Peter Bagge continuen sent referents del còmic independent nord-americà. A qui considera els seus successors en les noves generacions?

— Crec que el successor del tipus d'humor que fèiem Peter Bagge i joés Simon Hanselmann. Ell continua fent humor underground i demostrant que els còmics encara poden ser hilarants. Però hi ha molts altres artistes interessants com, per exemple, Olivier Schrauwen, que és un dels millors dibuixants joves. Bé, quan dic joves vull dir més joves que jo. Hi ha molta gent fent coses molt interessants, però sembla haver-hi menys noms que destaquin molt en la seva generació, com passava abans, i simplement un munt d'artistes molt bons.

I això és millor, creu? Tenir un gran nombre de veus en lloc d'un petit grapat de noms que destaquin?

— Sí, és bo que hi hagi tanta gent bona. Però tinc la sensació que també hi ha una mica de por a l'ambició entre els dibuixants joves, que no volen arriscar-se a fracassar. Sembla que a molts ja els està bé quedar-se en els nínxols on se senten segurs. I m'agradaria veure gent provant coses esbojarrades i projectes ambiciosos, tot i que no els puc culpar per no voler exposar-se en aquest món on vivim. És molt diferent del món on jo vaig començar a publicar.

Per cert, és cert que admira molt el treball del dibuixant català Martí, l'autor de Taxista?

— Havia oblidat que Martí era català. Sí, és cert, soc un gran fan de Martí. El vaig descobrir a la revista Raw. En aquell moment, tots els dibuixants dels 80 vam pensar: "Hòstia puta, on podem aconseguir més coses seves?" Jo vaig aconseguir-ne una antologia que em sembla que va editar La Cúpula als 80, i dos o tres llibres més. És un dels meus dibuixants preferits.

No sé si coneixia molt Joe Matt, que va morir fa uns mesos. Ell va ser un altre d'aquells autors que van destacar molt als 90.

— No puc dir que hagi compartit moltes estones amb el Joe, però quan ho vaig fer sempre vaig tenir una gran sensació de germandat. Els autors de la nostra generació compartíem les mateixes inquietuds i ens interessaven les mateixes coses. Veia el Joe cada dos o tres anys però ens podíem passar 10 hores seguides xerrant sense parar. Era una connexió total i l'estimava molt. M'encanten els seus còmics, va ser un dels genis infravalorats de la nostra era. Però era una persona difícil en tots els aspectes que ell mateix descriu als seus còmics. De vegades era complicat estar amb ell. Però que ja no hi sigui em fa sentir fatal, no ho puc acceptar. L'altre dia vaig escriure a Seth i pensava en com la nostra comunitat és molt petita, només quedem 10 o 12 persones d'aquella època, i perdre algú tan jove com el Joe, algú que pensaves que hi seria sempre, és difícil d'acceptar. I em sap molt greu pels seus amics més íntims, és devastador.

A diferència de Joe Matt, vostè no ha escrit mai còmics explícitament autobiogràfics. Però si un dia ho fes i expliqués la història de com un nen tímid de Chicago va acabar convertint-se en un autor de còmic conegut arreu del món, quina seria la primera escena?

— La primera escena seria jo, als tres anys, assegut al terra de la meva habitació llegint la pila de còmics del meu germà, perquè allà és on va començar tot. Aquella època va ser com fer una immersió en un llenguatge, com viure cinc anys amb algú que parla italià i que es converteixi en la teva segona llengua. Passava el temps llegint còmics d'Archie, Superboy i coses així. Fins i tot avui dia, quan miro aquells còmics, em sento més com si tornés a casa, a la meva infància, que quan vaig al meu antic barri. Em provoquen una sensació real de felicitat que estic sempre intentant reproduir amb el meu treball.

¿I aquesta felicitat està al darrere dels homenatges a estils i gèneres que hi ha a Mònica? El terror de l'editorial E.C., el còmic romàntic...

— Sí, absolutament. Tot això és integral en la manera en què veig el món i penso els meus còmics, i sovint busco inspiració en ells. Són obres que m'electritzen, i quan vull crear alguna cosa que em faci sentir així torno a aquells còmics que llegia de petit. I tot i que sé que alguns no són gaire bons, tenen una energia de la qual em podria alimentar durant la resta de la meva vida.