“Només em sap greu pels dibuixos que acompanyen les aventures d’aquest imbècil”, rumia Pepe Carvalho abans d’encendre la xemeneia amb una edició il·lustrada d’ El Quixot. L’escena, inclosa a l’adaptació al còmic de Tatuaje que han fet Hernán Migoya i Tomeu Seguí, permet deduir que al detectiu no li hauria importat veure les seves aventures en forma d’historietes. Tampoc a Manuel Vázquez Montalbán, amant del còmic que als 70 va firmar guions sota l’àlies de Manolo V el Empecinado per a dibuixants com Núria Pompeia i El Perich.

Tatuaje recrea amb encert el paisatge literari de Carvalho, la Barcelona xarnega, bruta i ravalera que Vázquez Montalbán capturava amb tot el detall Tatuaje i que Seguí dibuixa amb la precisió costumista i l’elegància noir que un s’espera de l’autor d’ Històries del barri i Les serps cegues. Migoya, per la seva banda, respecta la veu de Carvalho, modelada en respostes lacòniques i diatribes amargues. Tothom té el seu Carvalho i aquest, amb les faccions de Ben Gazzara -una concessió a Vázquez Montalbán, que veia en l’actor l’encarnació ideal del detectiu-, no és pitjor que el Carlos Ballesteros de l’adaptació al cinema de Bigas Luna.

La tria del format d’àlbum a color i l’espai atorgat a les observacions i reflexions del protagonista situen aquesta revisió en vinyetes de Carvalho més a prop de la tradició del còmic francès que dels clarobscurs i l’acció trepidant del noir. Plagada de detalls i cameos inesperats -Nazario, Ocaña i el mateix Vázquez Montalbán a la portada-, el còmic regalima passió carvalhista. Mentre Carlos Zanón prepara la continuació literària de la saga, Tatuaje permet al lector retrobar-se amb el desencant, la ironia i l’obsessió gairebé religiosa per la gastronomia de Carvalho, reflex involuntari d’una generació de perdedors que van trobar consol en la cultura, el sexe i la bona taula, espais de llibertat i resistència en una societat oprimida i grisa.