CaixaForum acull l’exposició de còmics dels nostres somnis

BarcelonaDesprés d’exposicions històriques com la d’Osamu Tezuka al MNAC, la relació entre el museu i el còmic a Catalunya assoleix una nova fita amb la mostra que s’inaugura aquest dimecres al CaixaForum de Barcelona: Còmic. Somnis i història, que arriba a Barcelona després de passar pel CaixaForum madrileny, és la retrospectiva més ambiciosa i completa que s’ha fet al país sobre còmic, un somni fet realitat per a generacions d’aficionats que durant dècades han hagut de viatjar a l’estranger –per exemple, a París per veure la mítica exposició del 1967 al Museu de les Arts Decoratives– si volien veure una mostra tan representativa i completa d’originals dels autors més determinants de la historieta occidental.

No és la primera vegada que s’exposen a Barcelona originals de Jack Kirby, Moebius, Hergé o Hugo Pratt, però la quantitat de noms fonamentals de la història del còmic, la varietat d’estils, èpoques i tradicions –amb l’excepció del manga, el gran absent– i el context museístic de l’exposició donen a la mostra categoria d’esdeveniment i de gran reivindicació del còmic com a art noble, un discurs tan vell com l’Apocalíptics i integrats d’Umberto Eco (1964) però al qual fa només cinc o sis anys que els museus són receptius.

La majoria de les més de 300 pàgines originals pertanyen a Bernard Mahé, un dels col·leccionistes més importants de França, que figura com a comissari de la mostra i aporta bona part del material clàssic nord-americà, el de superherois i el del còmic europeu fins als anys 80. El discurs expositiu, tanmateix, és del professor de la Universitat Pompeu Fabra Ivan Pintor –professor d’història del còmic des del 1998–, assessor i guionista de la mostra que s’inspira en els modes narratius de l’historiador del cinema David Bordwell per construir una història del còmic que avança a cop de fissures i trencaments, multiplicant en cada etapa el potencial expressiu del còmic.

Els pioners

L’àmbit dels orígens s’obre amb una reproducció de la vinyeta de la tira de Yellow kid que tradicionalment s’utilitzava per marcar el naixement del còmic als Estats Units i un original del 1896 de la mateixa sèrie, el més antic de la mostra. Impressiona també veure la mida dels originals del Little Nemo de Windsor McCay o del Krazy Kat de George Herriman, obres pioneres i revolucionàries. "Eren autors que estaven descobrint el potencial comercial del mitjà i alhora feien avantguarda, i els originals es corresponen amb les dimensions de la premsa de l’època, molt més gran que la d’ara", explica Pintor.

L’edat d’or nord-americana

El Crac del 1929 i la Segona Guerra Mundial són els dos esdeveniments històrics que canvien el paradigma dels còmics nord-americans: de la fantasia i els mons poètics de McCay i Herriman a la quotidianitat de Frank King (Gasoline Alley), l’aventura infantil dels clàssics de Disney (el Mickey Mouse de Floyd Gottfredson o l’Ànec Donald de Carl Barks) i l’heroisme dels grans dibuixants realistes (Alex Raymond i Harold Foster) o del mestre del còmic d’aventures, el Milton Caniff de Terry i els pirates, la popularíssima sèrie amb què el còmic va perdre la innocència quan va morir un dels personatges, Raven Sherman, i va provocar una onada de protestes, amenaces a l’autor i vagues a universitats. Entre les joies de la mostra hi ha la primera pàgina de l'Steve Canyon de Caniff, una de les més analitzades –per Umberto Eco, per exemple– de la història.

L'Olimp dels superherois

El còmic de superherois s’agrupa a la mostra en un espai circular concebut com a temple que evoca l’èpica d’uns personatges convertits en figures mitològiques de la cultura pop. L’apartat inclou originals (pocs) dels anys 40 i també de Batman i Superman, però es recrea principalment en els gloriosos 60 de l’editorial Marvel i del seu gran arquitecte, Jack Kirby, per acabar amb un original d’Elektra Assassina de Sienkiewicz i Miller. "Era important fer-ho així, perquè amb Elektra a Marvel i Batman a DC el superheroi es fa tràgic i l’únic horitzó que li queda és la mort", diu Pintor. Entremig, pàgines glorioses –i moltes portades– de John Buscema, Gene Colan, Neil Adams... Els fans se les podran mirar tant com vulguin, però no fotografiar-les, ja que Marvel no ha cedit els drets de les imatges a CaixaForum: no volen que s’exposin en mostres que no organitzin ells ni que es barregin amb obres de DC.

Còmics a Espanya

La Guerra Civil és l’escletxa que obre conceptualment l’apartat dedicat al còmic espanyol, que abasta des dels clàssics de les revistes satíriques Opisso i Apel·les Mestres als mestres de l’Escola de Bruguera Francisco Ibáñez i Vázquez o al pare del còmic de memòria històrica, Carlos Giménez. La nòmina d’autors és extensa i diversa, però val la pena subratllar tres elements: l’original de la portada de Nazario per al primer número d’El Víbora, que no es va poder veure al CaixaForum Madrid, el muntatge de l’escenògraf Ignasi Cristià que recrea l’edifici de 13, Rue del Percebe i una intervenció de Paco Roca feta expressament per a l'exposició. "La idea era integrar tota la història del còmic i ho va fer de meravella, amb una imatge de consciència històrica i concòrdia", diu Pintor sobre el treball de Roca, que reuneix en diferents plans Max, Gallardo, Purita Campos, Escobar i Jan, entre d’altres.

Esplendor francobelga

La col·lecció de Mahé nodreix l’apartat de l’era daurada del còmic francobelga, que comença a gestar-se a França gràcies a les lleis proteccionistes contra la importació de còmic nord-americà després de la Segona Guerra Mundial. La secció té dues de les joies de la corona de la mostra: els dos originals de Tintín –un dels quals, el de Les joies de la Castafiore, acompanyat del primer esbós que va fer Hergé de la pàgina– que, segons el col·leccionista Vicent Sanchis podrien tenir un valor de mercat entre els 2 o 3 milions d’euros. "És perquè només hi ha 10 originals de Tintín en mans de col·leccionistes, la resta els té la Fundació Hergé", matisa. No tot és Tintín, esclar: també hi ha focus sobre l’Astèrix de Goscinny i Uderzo o el Blueberry de Jean Giraud, autor que compta amb un mur de 20 obres sobre la seva faceta de Moebius en l’apartat del còmic fantàstic dels 70 i 80, que enfronta els autors de la tradició francesa de Metal Hurlant (Bilal, Schuiten, Druillet) als mestres nord-americans com Frank Frazetta i Richard Corben, de qui s’inclou l’oli que va pintar per a una portada.

Modernitat i futur

Per representar l’arribada de la modernitat, Pintor proposa una immersió en els intercanvis i diàlegs del còmic italià i argentí que destaca pels originals de tòtems com Hugo Pratt –inclou la portada de Les cèltiques, una de les joies– o el mestre del blanc i negre Alberto Breccia, però també tires de la Mafalda de Quino –les més complicades d’aconseguir de tota l’exposició, que viatgen per primera vegada fora de l’Argentina–, el revolucionari Eternauta d’Osterheld i Solano López i les pàgines sensuals de Manara o Guido Crepax. Per tancar el recorregut, Còmic. Somnis i història explora a través d’un laberint de prestatges la maduresa del còmic que arriba amb la novel·la gràfica (presència obligada del Will Eisner post Spirit), la llibertat de l’underground nord-americà de Robert Crumb i l’autoria de noms propis com Charles Schultz, Frank Miller, Chris Ware, David B o Charles Burns, que obren el còmic a nous camins expressius.

En el tram final de la mostra, sobretot en les obres d’autors espanyols recents, els originals a tinta comencen a deixar pas a impressions digitals. L’última obra del recorregut, de fet, és el còmic de Marta Altieri Joselito, concebut per a plataforma digital i que, per tant, s’exposa en un iPad. És la conseqüència de les tècniques digitals que abracen ara els autors i un senyal que el format de la mostra, el d’exposar pàgines originals a la paret, és cosa del passat. "La mateixa mostra visibilitza la crisi actual del dispositiu expositiu que fa servir –diu Pintor–. Aquesta mostra, que es pot visitar fins al 15 de gener, era necessària perquè no s’havia fet mai una gran exposició històrica d’aquest tipus, tan pedagògica i amb un material excepcional, però a partir d’ara és una exigència que pensem noves estratègies expositives per als autors que treballen en digitals, seguint exemples tan estimulants com el de les exposicions de Max i Sergio García al centre José Guerrero o la de Paco Roca a l’Ivam".