CRÍTICA
JORDI COSTA

Principi del plaer (vampíric)

'Aspirina' de Joann Sfar. Fulgencio Pimentel. Traducció de Rubén Lardín. 280 pàg. / 26,50 €

Principi del plaer (vampíric) Zoom

“M’imagino al mateix temps en un manga, en un còmic underground i en una novel·la gràfica, perquè llegeixo de tot”, diu Aspirina en l’autoconscient splash page que culmina la presentació del personatge dins del volum que ha editat Fulgencio Pimentel, en què es recullen les, de moment, dues aventures d’aquesta trànsfuga de l’univers, ja de per si centrífug, creat per Joann Sfar (Niça, 1971) al voltant del seu immortal Vampir. Aspirina es presenta, així, com la responsable última del seu propi relat, aconseguint que la seva irreverència no s’acomodi dintre dels codis més conjunturals i políticament correctes de la contemporània ortodòxia feminista. Si a la primera aventura l’heroïna vampírica, condemnada a ser eternament adolescent, pensa en codis de llenguatge cinematogràfic i historietístic, a Un buen baño de sangre, la segona entrega, l’escriptura d’un diari íntim, dins d’una banyera compartida amb la germana gran, aporta una dimensió de relat que es va reconstruint entre la fugacitat de la memòria i la llibertat d’una imaginació desbocada, davant de la desorientació d’un lector que necessita ajustar-se al buit narratiu entre una història i l’altra.

No obstant, ni manga, ni còmix, ni novel·la gràfica: en realitat, aquest díptic d’Aspirina s’assembla a un gran tebeo en el millor sentit de la paraula, on l’autor es regeix pel mateix principi del plaer que la seva protagonista: devorant codis i referències per acabar sempre optant per camins propis, convertint cada composició de pàgina en un tauler de joc dinàmic i expansiu.

Lligams amb Moebius

Tan divertit -però més adult- que les festes entorn de la space opera que Sfar proposava de la mà de Sardina del espacio, Aspirina convida a pensar en una revisió contemporània de les heroïnes dels 60 editades per Éric Losfeld -aquí, les germanes vampir s’alliberen de ser objectes-, però també proposa lligams, no sols visuals, amb el sentit lúdic del Moebius radical de les aventures del Major Grubert o de la sèrie autobiogràfica Inside Moebius. Fins i tot, no seria agosarat pensar que a aquest Sfar li encantaria el Peter Petrake de Miguel Calatayud.

La solitud dels estranys, els seus illots de comprensió mútua i afecte i la mirada privilegiada que la monstruositat aporta sobre una humanitat que dictamina, des d’una atalaia moral més que discutible, quines són les fronteres de la normalitat recorren, com un riu soterrani, la festa expressiva d’aquest díptic que acaba dient coses de pes per defecte, però que té claríssim que és, abans que res, una festa en vinyetes orgulloses de ser-ho.