"Viure al Born és el que es deu assemblar més a l’infern"

BarcelonaEl primer trimestre de l’any, Marc Artigau (Barcelona, 1984) ha portat el barret de dramaturg i ha estrenat la comèdia sobre l’Alzheimer Una festa a Roma, dirigida per Clara Segura al Teatre Lliure. El segon trimestre, de cara a Sant Jordi, el dramaturg es posa el barret de narrador i presenta el volum de relats Aquest serà el nostre pou (Empúries), que acaba de guanyar el premi Mercè Rodoreda a la Nit de les Lletres Catalanes.

Artigau és un escriptor totterreny: ha publicat novel·les com Aurora (Destino, 2023) i La vigília (Premi Josep Pla, 2019) i una trilogia de thrillers amb Jordi Basté, col·labora a El món a RAC1 fent un conte d’un minut diari i és una presència habitual de les cartelleres de la ciutat –al juny estrenarà al Maldà la comèdia El meu germà–. Si al teatre mostra la cara més benèvola i lluminosa, als contes hi apareix una visió més fosca i descarnada del món. "Els contes són més íntims i em fa l’efecte de confessionari, hi puc dir el que penso. Aquí soc més dolent", reconeix.

Una lapidació amb ulls de nen. Una venjança juvenil en una residència d’avis. Un creuer familiar amb un final digne de Supervivientes. Artigau és juganer amb la forma dels contes i salvatge amb el fons, perquè porta a l’extrem els protagonistes dels relats, que actuen com si no existís cap llei ni cap judici extern, com si ningú els estigués mirant. Què passaria si la naturalesa humana es deixés anar desbocada? "Crec que hem deixat a la responsabilitat col·lectiva coses que tenen a veure amb la responsabilitat individual", opina.

Aquest serà el nostre pou excava en la idea d’un sistema que aparentment rutlla però que en realitat està esgotat. A La taca del senyor Antònio hi ha un avi que es dessagna mentre els veïns li fan companyia tot esperant una ambulància que no arriba. "L’altre dia vaig llegir [a l’ARA] que hi ha una correlació directa entre els llocs on tanquen més bars i l’extrema dreta, perquè el bar és un espai de trobada. Hi ha confiança en la gent, sí, però no en el sistema", reflexiona.

Els personatges d'alguns contes mostren una falta d’empatia gairebé psicopàtica. "És el nou paradigma mundial cap a on anem: la política de Trump és la llei del més fort. Això em fa pensar en la llengua. Tenim una llengua minoritzada, i no tenim el poder ni els recursos per conservar-la: a veure com ens ho farem, perquè també hem vist que no deixar un paper a terra no ha servit de res", apunta. És una preocupació que retrata a Ciutat de vacances, on imagina una parella desnonada de casa seva per no ser guiri: resulta que arran de costa és il·legal viure-hi, només s’hi pot estar de vacances, feliç, parlant anglès o castellà.

"Hem deixat de ser ciutadans per passar a ser consumidors. O ser una despesa, si som un senyor que caiem pel carrer. Estem en un sistema en què si no aportes és que restes i, per tant, no et mereixes ser aquí –continua–. Jo vaig viure al Born, i és el que es deu assemblar més a l’infern, perquè baixes al carrer i tothom està de vacances i tu tens pressa per anar al metro. Tot gentrificat... Per això visc a Sants. Vaig llegir a l’ARA que algú deia que Gràcia ja no mola i Sants sí. Ho desmenteixo: Sants no mola gens, és una merda, no vingueu, ocupem cases i cremem gent, no us ho recomano gens".

Una distopia no tan llunyana

Els dotze contes respiren un alè clàssic i beuen d’una tradició que serà familiar per als lectors catalans. Artigau cita Quim Monzó i Sergi Pàmies, però també Julio Cortázar, J.G. Ballard i Mariana Enriquez. El fil que relliga els contes, a més de les morts, és "la sensació de perplexitat". Sigui pel punt de vista del narrador, l’espai, el tema o el gènere, l’autor juga a dislocar la realitat com si estiguéssim en un capítol d’una distopia estil Black mirror.

Un dels protagonistes del conte que dona nom al llibre, Aquest serà el nostre pou, descobreix un home que ha caigut dins d’un forat i, en comptes de salvar-lo, hi entaula una amistat intensa i passatgera. "Tot el que és extraordinari acaba esdevenint quotidià –reflexiona l'autor–. Si admires algun artista, no l’has de conèixer. Al final a tots ens passa el mateix. Pots idealitzar un futbolista i després l’escoltes i... ai! Però és que són nanos molt joves". Ho escriu així al conte Nàufrags: "Molts creuen que estimar és conèixer algú de veritat; tot al contrari, la gent que conec profundament sempre acaba decebent-me".

La immoralitat dels contes de Marc Artigau els converteix, per oposició, en contes morals. A Mamadou planteja què tenim dret a demanar que facin els immigrants –com el protagonista, de nom suggerent– a canvi d’una feina i un sostre. El recull aborda les grans preocupacions contemporànies, però sempre des de la ficció. "Odio la literatura de teràpia, no necessito saber que és veritat. La ficció et permet ser més lliure, més analític i donar més profunditat a temàtiques que són al carrer sense ser dogmàtic. Qui tingui un discurs que munti una església. Jo reivindico el dret de no tenir opinió de moltes coses. Escriure és entendre que va de grisos, no de blancs i negres".