Qui va ser el Verdaguer valencià, i per què val la pena llegir-lo ara?

Barcelona"Feia més de 100 anys que no es publicava cap llibre de Teodor Llorente a Catalunya", assegura Oriol Magrinyà, editor de Barcino, que ha trencat aquest llarg parèntesi gràcies a Antologia poètica, dotzè volum de la col·lecció Imprescindibles. Editat i prologat pel gran especialista contemporani en l'autor, Rafael Roca, el volum recorda el poeta i intel·lectual que va "liderar la branca valenciana de la Renaixença" a partir d'una generosa i representativa mostra de la seva obra, que inclou poemes tan emblemàtics com La barraca, Tempesta i Les tres cordes de l'arpa. Si el Principat va comptar amb un autor tan rellevant com Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Barcelona, 1902) i les Illes Balears amb la influent presència de Marià Aguiló (Palma, 1825 - Barcelona, 1897), el País Valencià va tenir una figura tan rellevant com la de Teodor Llorente (València, 1836-1911): gràcies al seu Llibret de versos (1885) un bon nombre de valencians van aprendre a llegir en la seva llengua al llarg de gran part del segle XX.

A més d'escriure poesia i articles, Llorente va fundar el diari Las Provincias, que va dirigir entre el 1866 i el 1906, quan el va succeir un dels seus cinc fills. També va ser, juntament amb Constantí Llombart i Fèlix Pizcueta, un dels tres impulsors de Lo Rat Penat el 1878, associació cultural que durant dècades va vetllar per la defensa de la llengua i la cultura valencianes. "Mentre era viu, Llorente va ser eclipsat, a Catalunya, per la potència de Verdaguer –diu Oriol Magrinyà–. Als anys 30 se'l va reivindicar una mica, però l'esclat de la Guerra Civil li va jugar a la contra, com a tants altres autors".

Quan, a partir de la dècada dels 60, "la generació progre i marxista encapçalada per Joan Fuster va tornar a escriure en valencià, no van tenir Llorente de referent perquè el consideraven massa conservador i carca". Vicent Andrés Estellés va ser un dels primers que el van reivindicar "com a font de la poesia i la pàtria", diu Rafael Roca, en versos com "Me'n tornaré a Llorente, on tinc la meua casa. / Me'n tornaré a Llorente, on tinc la meua gent". Més endavant, autors com Josep Piera van recordar la importància de Llorente: el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2023 li va dedicar la biografia El somni d'una pàtria de paraules (Bromera, 2011). "Si no fos per Llorente, els valencians no escriurien en valencià, em va dir Piera fa uns mesos, quan presentàvem una nova edició de les Poesies escollides d'Ausiàs March, que ha versionat en català actual, i li vaig explicar que estàvem ultimant aquesta Antologia poètica", recorda Magrinyà.

Un autor de primera línia

De Llorente, Oriol Magrinyà defensa "el gran domini de la forma" i la "interessant riquesa lingüística". "Tenim autors que juguen en la lliga internacional, com Verdaguer i d'altres de primera línia per a la nostra cultura com Àngel Guimerà poeta o Teodor Llorente", afegeix. La col·lecció Imprescindibles, que de moment ha publicat novel·les com Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, La febre d'or , de Narcís Oller, el Teatre complet, de Joan Ramis –autor menorquí del segle XVIII–, i Amor, firmesa i porfia, juntament amb Lo desengany, de Francesc Fontanella –un dels grans exponents del barroc català–, prepara per a aquesta tardor l'edició d'Espigues en flor i El retorn, de Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958), considerada la primera poeta moderna en llengua catalana.

"Teodor Llorente és un dels molts autors que no ens van explicar a la carrera –lamenta l'editor–. La primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser preparant un llibre de text, no fa gaires anys". Potser l'Antologia poètica ajudarà a corregir l'omissió futura d'un poeta de la magnitud de Llorente, que fa començar així Tempesta: "Negra és la nit oratjosa; / xiula el vent, rodola el tro, / brilla el llamp per fer més negra, / més tètrica la foscor".