Toni Güell: "Hi ha tantes raons per creure en l'adveniment d'una utopia com de l’apocalipsi"

BarcelonaToni Güell (Barcelona, 1979) es llegeix cada setmana –l'hi he fet comptar– un centenar d’articles d’opinió d’analistes nacionals i internacionals per la seva feina com a cap d’Opinió de l’ARA. Potser era inevitable que la preocupació per la deriva del món fos el fil conductor dels seus contes que, amb intel·ligència i enginy, s'emporta cap a la política-ficció i a la literatura de l’insòlit. Elefants (Empúries) és el seu debut literari i li ha valgut el premi Mercè Rodoreda 2024. Aquest dilluns el presenta a la llibreria Ona (19 h). El seu talent ha rebentat les costures d’una discreció elefantina.

La redacció de l’ARA es va assabentar que escrivies quan vas guanyar el premi de la Nit de Santa Llúcia. Per què escrius?

— Escric perquè m'agrada llegir. Em fascina el mecanisme que hi ha en la literatura: l’engranatge que, des de la distància espacial i temporal, desperta en el lector diversió, sorpresa, el remou, el commou, l’entreté, i com el lector reescriu l'obra segons el que ja porta a la motxilla. Tot aquest tinglado em sembla molt estimulant. No ho havia dit perquè no tenia la sensació que el que feia fos especialment important i no m'imaginava guanyar el premi.

Com influeix la teva feina de periodista d’opinió, que és l’àrea de les idees, en la literatura?

— És possible que més del que em penso, perquè part dels temes que hi ha en el llibre són els que estan en les preocupacions del nostre temps i, per tant, en els titulars i en l'actualitat. Però encara que no treballés en un diari és possible que aquest llibre hagués sortit bastant igual.

En l'època de l'autoficció, els teus contes no miren endins sinó cap enfora, i hi jugues amb les eines del periodisme dur, la política, l’economia, el sistema, els impostos.

— El llibre té un primer nivell de lectura i és aconseguir que diverteixi, entretingui, commogui, remogui... I això ja em sembla que té prou dignitat literària. Però també té un segon nivell, que es fa més explícit en alguns contes en què van apareixent el canvi climàtic, la influència de la tecnologia, les preguntes sobre d'on sortiran els ingressos en el futur... Hi ha una sèrie de problemes que han generalitzat un relat dominant de fatalisme, un marc monolític i pessimista en què sembla que no serem capaços de donar forma al futur perquè les forces que hi ha en funcionament –la tecnologia, el populisme, etcètera– estan massa desbocades i són massa fortes. És un canvi d'època que ens sobrepassa. El llibre és un intent de curtcircuitar els fatalismes del nostre temps. Hi va percudint la idea que sempre hi ha la possibilitat de trobar una porta oberta, individual i col·lectiva.

El primer conte ja situa al tauler un empresari català que s’ha forrat amb benzineres i un front d’alliberament climàtic a la porta de casa seva. Però el que fas és que l’home es proposi liderar la revolució ecològica.

— La pregunta és: a veure, amics, ¿això no ho solucionarem fins que es posi a manar un paio amb totes les característiques que estan més bescantades en el nostre temps? Intentar molestar o incomodar és divertit, i la literatura ho permet. Els articles d'opinió també, però la literatura més.

És que l’home ja avisa que, si van seriosament, només tindran aigua calenta tres o quatre dies, i és quan la cosa es desinfla i cadascú torna a casa seva. Algunes revolucions depenen d'estar disposats a sacrificar quotes de benestar.

— Són algunes de les coses que ens fan pensar que el canvi no és possible, les inèrcies com el benestar, o inèrcies ideològiques com la sensació que no hi ha res fora del sistema en què vivim. La frase típica que “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”. El llibre no és ni de dretes ni d'esquerres perquè ens distrauria del que és central, i és que sí que hi ha alternatives. Intento situar en l'imaginari col·lectiu uns ingredients que no estan gaire presents: la confiança, l'esperança i la responsabilitat, encara que sigui antipàtica.

De tota manera, els contes comparteixen una fatalitat latent, una incertesa dramàtica, la sensació que pot passar el pitjor...

— Un dels moments de gènesi del llibre potser és el dia que em va caure a les mans Cercamón, de Lluís Racionero, que està situada al voltant de l'any 1000, quan a l'ambient hi ha la sensació que és imminent l'apocalipsi o l'adveniment d'una utopia. Em va fer pensar que ara també vivim un moment bastant mil·lenarista. Hi ha tantes raons per creure en l'adveniment d'una utopia com de l’apocalipsi, i sovint pels mateixos motius: les xarxes, la intel·ligència artificial, la genètica. Aquesta força dramàtica ha penetrat al llibre.

Els contes més íntims i familiars estan més carregats d’esperança que els col·lectius, diria. En canvi, penso en la ciutat nòrdica empobrida que decideix gravar el vent, i de seguida a casa nostra es copien els impostos meteorològics.

— Això és una invitació a l'experimentació i a no tenir por d'inventar noves utopies. Perquè el que falta és una alternativa. La Marina Subirats va dir en relació amb el Procés que era la utopia disponible. Ara no hi ha utopies disponibles. El conte imagina un sistema econòmic que és viscut amb diversió, dues coses que diria que mai han anat lligades. El nostre sistema econòmic genera diners a partir de coses que hem decidit que generaran diners. Per què no d'altres? Per què no escollir una onada? O una mostra d’enginy, un llibre o un avenç en ciència? La idea és que si el conte et sembla un disbarat, quan en surtis i tornis a la realitat potser te la miraràs amb més escepticisme, amb una mirada més crítica. Si l'impossible està tan a prop en la ficció, potser en la realitat també hi és.

Justament en aquest conte imagines com es crea i es destrueix un estat d’opinió. Com es generen els consensos?

— En aquella ciutat és fàcil perquè, com que passa en un món postapocalíptic, les comunitats estan molt fragmentades, són més petites. Com més gran, més difícil és. I, de fet, un dels problemes actuals de la Unió Europea és que, quan més ho necessita, no està gens unificada en l'espai de l'opinió pública. És complicat. La xarxa ens dona molt poder de mobilitzar, però al mateix temps ens disgrega molt. Els actors tradicionals de la deliberació democràtica, com el periodisme, ho tenen molt més difícil perquè han perdut poder de prescripció i la idea d'autoritat està molt erosionada. I entre tot plegat arrosseguem autèntics disbarats.

Com ara?

— Per exemple, convivim amb la desigualtat sense mirar-la a la cara. O, per exemple, necessitem que arribi una pandèmia per fer el llastimós descobriment que hi ha moltes persones que viuen soles. Això em va semblar un ridícul col·lectiu sensacional.

De fet, hi ha un conte que parla de l’amistat i la llar com a refugi mentre a fora ve algun perill.

— D’una banda, hi ha la isolació entre mons, el nostre i els llocs on passen coses horroroses. Tenim la creença des de la ciutat hedonista que això no va amb nosaltres, que ens queda lluny, que ja estem fent el que hem de fer, i no pensem que d'una manera o l'altra els desequilibris geopolítics del món t’arriben i t'acaben esclatant a la cara en forma de catàstrofe climàtica o del que sigui. D’altra banda, el conte planteja per què fa falta que arribi aquesta destrucció completa per induir al protagonista la reflexió sobre què és el que té sentit de la vida. És que el creem nosaltres, el sentit. Com l'amistat. I aquesta és una altra porta oberta: som capaços de fer coses extraordinàries.

No es pot passar per alt el títol, Elefants.

— Aquí hi ha una cosa rodorediana, els objectes símbols. L’elefant és la idea exòtica que no t'havies plantejat i que, potser per un accident, t'arriba i obre una escletxa, un trencament a la realitat cap a un canvi en positiu.

He descobert que els elefants no són paquiderms!

Són probòscides. Jo ho vaig descobrir escrivint el llibre. Ja ho dèiem, fa un moment, que els relats dominants de vegades ens porten per camins que no necessàriament són certs.