Una tarda de diumenge amb Víctor Català

BarcelonaVíctor Català i Caterina Albert. Dos noms i una sola escriptora. Però encara n'hi ha un altre. La senyora de més de 90 anys arreglada com una dama que, des del llit, convoca alguns amics per escoltar en directe un trio de corda a l'habitació de la seva casa pairal. Una d'elles es Josefina Figueres, veïna de l’Escala i mare del poeta i últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Enric Casasses.

El poeta explica aquesta anècdota al damunt de l'escenari de la Casa dels Contes, un petit racó del barri de Gràcia on tan aviat hi pots sentir una faula per a infants com un concert de tres guitarres, un cabaret d'Oriol Tramvia o Lluís Soler recitant el Canigó de Verdaguer.

Casasses ha dedicat un recital càlid i despullat a la poeta de l’Escala. El poeta fa precisions: “La seva poesia ha estat oblidada. I és molt bona. De fet, la major part encara resta inèdita”. Exalta la seva musicalitat, ben diferenciada segons el poema i fins i tot fa broma: “Si hagués tingut un sobrenom femení, hauria sigut Victòria Catalana”.

En el preàmbul fa una mirada a les Fulles noves de Rosalía... de Castro. A l'epíleg, Dolors Miquel. I al centre, recita una dotzena de poemes, tot començant pel crit d’Independència (personal, sigui dit) del 1943 (“Cap cosa m’afecta, faig la meva via,/ ardit, sol i vern”), i seguint amb els de l'adolescència de Lo llibre nou, guanyador el 1898 dels Joc Florals d'Olot, en els quals també va merèixer el premi teatral amb el monòleg La infanticida, que pel seu tema va aixecar polseguera: a partir de llavors va decidir firmar amb pseudònim, “perquè no vull que m'embrutin el nom”.

A Caterina Albert li agradava l'hivern i odiava l'estiu (“roent, roent passa corrent”), diu Casasses, i la prova es troba en El cant dels mesos (1901). Després recita un inèdit, fins a Sant Jordi, segons sembla. Nina, una riallada del 1911. El poeta la va fotografiar amb el mòbil als arxius de l'autora. Igual que La gitana. I una altra riallada de l'aristocràcia de Versalles amb Frivolité (1905). I ja cap a la fi, després de beure tres glops de vi, sentim el crit de llibertat d’Insubmissió (1947): “No vull que em segresteu el pensament dintre de fets o fórmules pactades”. Bravo!