Al contrari del que succeeix entre els professionals del futbol o de la dansa, un novel·lista pot donar el millor de si mateix després dels seixanta anys. Arreu del món, sèniors com Julian Barnes, Isabel Allende o Jean Echenoz generen expectació amb cada novetat. El mateix podem dir d’octogenaris com Margaret Atwood, Mario Vargas Llosa o Joyce Carol Oates, que combinen la saviesa narrativa amb l’èxit comercial, i es mantenen com a referents, també per a escriptors que tenen l’edat dels seus fills i dels seus nets.
En el cas català, els novel·listes que tindrien tots els números (experiència, ofici i marca personal) són els que es van donar a conèixer als anys setanta, és a dir, els nascuts als anys quaranta i cinquanta. Parlem-ne.
Hi ha, en primer lloc, els autors que han traspassat, sobretot quatre: Jesús Moncada (1941-2005), autor de novel·les tan celebrades com Camí de sirga ; Jaume Fuster (1945-1998), renovador prolífic del gènere policíac; Montserrat Roig (1946-1991), que havia guanyat el Sant Jordi quan tenia trenta anys; i Maria-Mercè Marçal (1952-1998), que va escriure una sola novel·la, La passió segons Renée Vivien, però tan magnífica que la converteix en la gran narradora escapçada. Tots quatre autors, molt vocacionals, previsiblement haurien continuat escrivint i guanyant lectors.
Un altre grup el formen els exnovel·listes. El precursor va ser Terenci Moix (1942-2003), que després d’un inici trencador va deixar d’escriure en català als anys setanta. Maria Antònia Oliver va publicar un bon nombre de novel·les fins que es va aturar en sec el 2000. Oriol Pi de Cabanyes en va escriure tres la mateixa dècada, però fa vint-i-cinc anys que no en publica cap. També ha plegat Ferran Cremades, l’únic autor que ha guanyat dues vegades el premi Sant Jordi. Afegim-hi el silenci de Quim Monzó, el gran renovador del conte en català, que no publica cap llibre de ficció des de fa tretze anys.
Entre els novel·listes de la Generació dels Setanta, el grup més nombrós és el d’autors que, si bé no han deixat de publicar novel·les, s’han estancat en públic i en crítica: Robert Saladrigas (traspassat fa dos anys), Maria Barbal, Miquel de Palol, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Joan Rendé, Josep Albanell, Vicenç Villatoro, Guillem Frontera, Jordi Coca... Després de tenir un cert paper durant la Transició (recordem el col·lectiu Ofèlia Dracs), han anat quedant arraconats.
També tenim casos singulars. D’una banda, Biel Mesquida i Josep Palàcios, molt respectats però lluny de les llistes de més venuts; de l’altra, autors comercials però poc valorats per la crítica, com Isabel-Clara Simó (traspassada a principis d’any) i Maria-Mercè Roca, a les quals caldria afegir Rafel Nadal.
Entre els pocs sèniors consolidats, podem esmentar Carme Riera, que en el canvi de segle va publicar novel·les rodones com Dins el darrer blau ; Ferran Torrent, que ha escrit novel·les de consum digníssimes; i Ramon Solsona, guanyador del Sant Jordi el 2011 amb L’home de la maleta. L’únic autor d’aquesta generació que no ha deixat d’augmentar el prestigi i les vendes -també fora del país- ha estat Jaume Cabré. Les veus del Pamano i Jo confesso són obres ambicioses, fruit d’anys de feina, que li permeten viure del que escriu.
Perquè aquest és el gran tema. L’escriptura de novel·les requereix una inversió de temps que costa mantenir sense retorn econòmic. Els autors que escriuen en anglès, castellà o francès disposen d’un horitzó professional que els permet obtenir més guanys amb el mateix esforç. Resulta molt difícil escriure novel·les com les de Jonathan Franzen o Emmanuel Carrère tornant de treballar al vespre o dedicant-t’hi una estona el diumenge. És així com la vocació cedeix davant la docència, la gestió cultural o el periodisme (costa més d’entendre que la vocació no es reprengui després de la jubilació; el gairebé nonagenari Joaquim Carbó n’és una excepció honorable). Un editor estranger difícilment invertirà en un llibre que no hagi venut desenes de milers d’exemplars. En aquest sentit, escriure en català té el problema d’una població limitada, al qual cal afegir-hi un estat que la veu com una competència a la literatura en castellà -tot i que la catalana és minoritària en vendes dins el seu propi territori.
Mancances
L’entorn més pròxim tampoc ajuda. La universitat catalana continua preferint els autors morts: experiències com la de l’escriptor resident, habituals a les universitats americanes, aquí són impensables. Les institucions donen ajudes que poden semblar molt atractives, però no hi ha dades que demostrin que viure una temporada en una residència de Nova York faci augmentar la qualitat de l’obra. En el nostre país, on el voluntarisme cada vegada cobreix més camps, des de l’edició fins al periodisme, l’única ajuda real que tenen els novel·listes són els clubs de lectura de les biblioteques. Pel que fa als mitjans de comunicació, és menys probable que aparegui un novel·lista català a la contraportada més popular de la premsa barcelonina que no pas un ufòleg de Wisconsin o un partidari de la dieta paleolítica. Quant a TV3, es mostra sensible sobretot amb els escriptors que té en nòmina. En general, la premsa s’estima més centrar-se en els escriptors joves, que seran objecte del pròxim article.