Els relats avantguardistes i disruptius de Daniïl Kharms

“Una vegada l’Orlov es va atipar de puré de cigrons i es va morir. I en Krilov, en saber-ho, també es va morir. I l’Spiridónov es va morir pel seu compte. I la dona de l’Spiridónov va caure d’un bufet i també es va morir. I els fills de l’Spiridónov es van ofegar en un estany”. Així comença la llarga llista de morts del microrelat Incidents, inclòs al volum homònim que acaba de publicar Extinció Edicions. Després d’una enumeració considerable de desgràcies, el seu autor, Daniïl Kharms, remata la narració amb una frase sarcàstica que deixa glaçat el lector: “La bona gent no sap procurar-se una bona posició a la vida”.

Els personatges de Kharms, nascut a Sant Petersburg el 1905 i mort a la mateixa ciutat el 1942 -després d’una vida de penúries considerables-, no existirien en català si no fos perquè Miquel Cabal Guarro es va decidir a traduir una tria de la seva obra després de descobrir que existia en un teatre de Moscou. “Era una bogeria d’espectacle, en un context molt formal; si no era el Teatre de l’Acadèmia, poc li faltava -recorda-. El títol del muntatge era Escenes de la vida de Daniïl Kharms. Vaig riure tant que em vaig comprar la seva obra en rus i vaig començar a traduir-ne alguns relats pel meu compte”. En aquells moments, Cabal ja havia publicat la seva primera traducció al català, els Apunts del subsòl de Fiódor M. Dostoievski, a Llibres de l’Índex (2004). “No coneixia ningú més del món editorial -diu-. Com que en aquella època treballava a l’Heliogàbal i l’Enric Casasses hi venia sovint, quan vaig tenir l’antologia feta, que havia rebut un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes, n’hi vaig imprimir un exemplar per si el volia llegir”. Casasses el va portar a Josep Cots, d’Edicions de 1984, que va incloure l’antologia a la col·lecció Temps maleïts, dissortadament desapareguda des de fa uns anys. El 2007, quan va aparèixer Petita antologia de Daniïl Kharms, l’acollida va ser bona: “Van sortir un parell de ressenyes i vaig fer unes quantes lectures en públic dels relats i poemes que havia traduït. Hi va haver lectors que hi van connectar a través del particular sentit de l’humor de l’autor”.

Per al lector català de traduccions del rus, Kharms era un bolet que calia posar en context. “Va formar part d’un grup d’avantguardistes outsiders, els Oberiu, que vol dir unió de l’art real, una societat que organitzava recitals, actuacions i happenings al Leningrad de finals dels anys 20”, explica Cabal. Una de les màximes de Kharms era que “cal escriure els versos de manera que, en llançar un poema contra la finestra, es trenqui un vidre”. També expressava que el satisfeia “clavar cops de puny als morros de la gent”, ja fos a través de metàfores o fent-ho de debò.

El rei de la brevetat

Ha calgut que passés més d’una dècada perquè Miquel Cabal, convertit en un dels traductors del rus de referència gràcies a les seves versions -entre d’altres- de Serguei Dovlàtov, Marina Tsvetàieva, Andrei Platónov, Liudmila Petruixévskaia, Svetlana Aleksiévitx i Andrei Beli, rebés l’encàrrec de fer una nova traducció de Daniïl Kharms per part d’Extinció Edicions. “Coneixien la meva antologia i també la que ha sortit en castellà, Me llaman Capuchino [Automática, 2012] -diu-. L’obra de Kharms no és gaire voluminosa, però el fet que no publiqués res en vida i que escrigués relats, poesia, teatre i dietaris permet abordar-la de moltes maneres”.

Incidents parteix d’una llibreta amb trenta relats escrits entre el 1933 i el 1939. Cabal els ha traduït tots al català i n’hi ha sumat 22 més, escollits pels editors, la majoria datats també dels anys 30. “Els més antics tenen un humor absurd més clar, com podria ser el relat de l’enginyer que vol aixecar un mur enmig de Sant Petersburg sense cap motiu -explica Cabal-. Més endavant, quan escriu coincidint amb els anys de construcció del realisme socialista de Stalin, relata la vida quotidiana com un seguit de situacions inadmissibles des del punt de vista del poder”. A Què venen ara a les botigues, dos clients s’acaben barallant perquè un diu a l’altre que fa una hora que l’espera; li acaba clavant un cop al cap amb un cogombre gegant i el mata. “Vet aquí quins cogombres tan grossos que venen a les botigues!”, exclama el narrador del conte, al final.

“Kharms va passar molta gana -diu Cabal-. La seva dona, Marina Durnovó, explica que no menjaven cada dia. A mesura que la situació se’ls va anar complicant, els contes es fan més agres i violents”. L’autor, que va acabar morint en una presó psiquiàtrica als 36 anys, en ple setge de Leningrad, va idear literatura disruptiva fins al final. “A Incidents hi ha força contes en què abunden la violència i els errors -diu-. La incapacitat per arreglar les coses i la incomunicació són dos temes importants del recull”. També la impugnació als clàssics russos. “Kharms tenia la dèria de ridiculitzar les patums”, assegura, abans de citar aquell relat en què Puixkin i Gógol es troben i ensopeguen l’un amb l’altre en un loop que no s’acaba fins que l’autor liquida el relat.