Quin escriptor mort entrevistaries?

BarcelonaLa idea de mantenir una conversa amb un dels teus tòtems creatius desapareguts –recentment o fa segles– ha motivat un dels llibres més singulars de l'estiu, Entrevistas de ultratumba, publicat per Libros del Kultrum. L'editor del llibre, Dan Crowe, en reuneix gairebé una trentena. "Tots parlem amb els morts –explica–. Quina mena de desig pervers alimenta la necessitat d'entrevistar algú que cria malves? Volem que els finats ens proporcionin informació, que ens revelin secrets, que ens expliquin el que ignoraven en vida". Potser perquè l'entrevistador "necessita pensar que el mort sap més que el viu", a vegades les entrevistes acaben derivant cap al "consell i ajuda".

"Sabem que es tracta de ficcions i, així i tot, creem les nostres narracions –admet Crowe–. I també la història en si, que no és sinó una erràtica seqüència de relats embastats arbitràriament pels vius i els morts". Al llibre hi abunden els qüestionaris a novel·listes i poetes, tot i que també hi apareixen entrevistats alguns artistes (Andy Warhol, Marcel Duchamp), actors (Paul Newman, Kirk Douglas) i músics (Jimi Hendrix, John Lennon).

"Sabies que la teva obra encara escandalitza?", demana l'editor i traductor Andreu Jaume a Jaime Gil de Biedma. "Em fa molta gràcia que passi –li respon des d'ultratomba–. De debò encara continueu així? M'agrada que encara se'm llegeixi, però sempre he dit que Espanya és un país arcaic, de l'Antic Règim, que no ha tingut una revolució romàntica de debò i que, arran d'això, és molt limitat a l'hora de jutjar particulars".

L'autor dels poemes de Las personas del verbo i del dietari Retrato del artista en 1956 aborda també la seva vida íntima: "Mai havia pogut parlar de la meva homosexualitat en públic –comenta–. Com ja saps, la meva poesia és deliberadament ambigua en aquest sentit. A causa de les circumstàncies polítiques vaig fer de la necessitat virtut i crec que, en aquest aspecte, la censura va fer guanyar complexitat a la meva obra, perquè l'experiència de què parlo és d'abast universal, va més enllà del gènere".

"Vostè se sentia atret pels homes?", pregunta Cynthia Ozick, una de les novel·listes nord-americanes més destacades de les últimes dècades, a Henry James, autor de Retrat d'una dama i Els papers d'Aspern. "Els homes m'atreien, i tant que sí –li respon–. Si hagués d'escollir només un home, el meu predilecte és l'estimat Jonathan Sturges, un dimoniet esguerrat l'amor pel qual ressona com un eco, sense obstacles, fins al present".

Més endavant, Heny James defensa que "l'art resideix en l'expressió, no en la persona", i recorda que després d'escoltar l'espectacular interpretació d'una cantant de l'època no li quedaven ganes d'interessar-se "per la seva veueta privada". Quan Ozick intenta esbrinar algun detall sobre amistats, enemics i algun fracàs artístic de l'escriptor –com ara el teatral–, James intenta blindar-se: "Reclamo infinitament i amb fermesa la cremació universal de qualsevol epistolari. El meu tinter ha vessat massa vegades un torrent de bajanades per simple cordialitat".

"Vaig néixer en una època i una classe social molt concretes i vaig ser educada per obeir, complaure i encarregar-me de les tasques domèstiques", diu Jane Austen després que l'escriptora i cineasta Pilar Ruiz li expliqui que les dones continuen patint una gran desigualtat en ple segle XXI, a la qual cal afegir la precarietat en el camp de les arts. "A partir dels 12 anys ja ens feien portar cotilla –continua–. Recordo aquell dia com si hagués entrat al purgatori. A les dones se'ns exigia una espècie d'imbecil·litat, una debilitat que es considerava encantadora en el meu entorn".

L'autora de Seny i sentiment i Orgull i prejudici, que va viure entre 1775 i 1817, explica que en tota la seva carrera amb prou feines va guanyar més de 600 lliures. "M'hauria agradat poder gaudir d'èxit en vida, perquè així hauria aconseguit l'estabilitat econòmica que mai vaig arribar a tenir", admet.

"Què és aquella monstruositat?", demana Arthur Conan Doyle a un altre novel·lista conegut per les seves novel·les de detectius, Ian Rankin. "És el Parlament escocès", li respon. La pregunta serveix a Rankin per recordar que el creador de Sherlock Holmes era "unionista". La conversa deriva ràpidament de la política cap a la literatura. "Vostè ha fet molt de mal –recrimina Rankin a Conan Doyle–. Els seus policies eren tan maldestres que no s'assabentaven de res. Després dels seus llibres, durant dècades, el detectiu de ficció a Anglaterra va haver de ser un aficionat, una senyoreta Marple [creació d'Agatha Christie] o un lord Peter Wimsey [personatge de Dorothy L. Sayers]".

Un dels moments més divertits de l'intercanvi d'impressions entre els dos autors escocesos és quan Rankin li demana si ha vist les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les de Sherlock Holmes, o si coneix les versions del personatge per part d'altres novel·listes com Michael Chabon. "No parlem, sisplau, d'aquestes guerres", li demana. "Sherlock Holmes m'asfixiava –reconeix al final–. Jo volia escriure fantasia i ficció seriosa".

Coneguda per novel·les com Dins d'una campana de vidre i pel seu Dietari turbulent i desinhibit, Anaïs Nin tenia arrels familiars cubanes i catalanes, va viure una gran part de la vida a París i escrivia en anglès. "És en els moments de crisi emocional quan revelem les veritats més grans", confessa a Wendy Guerra, que es passeja per l'Havana amb una de les seves autores de referència. "Entenc que necessària que és la revolució personal quan un no es pot refugiar en la creació, en un món il·lusori", continua.

Sobre la incestuosa relació amb el pare quan es van retrobar anys després a París, Nin admet que desconeixia que aquell "home atractiu i captivador" tenia un vincle de sang amb ella: "El seu sexe i el meu, la seva ànima i la meva, casaven a la perfecció. Només hi havia un problema, que ell era el meu pare i el món no estava preparat per acceptar-nos en aquelles circumstàncies".