La primera novel·la de la Guerra Civil explicada des dels ulls d'una militant

Barcelona"Jo vaig estimar un noi que es deia Ton. Va morir el dia dels seus vint anys en un hospital de sang a Solsona. La guerra no era encara acabada, però ja l'havíem perduda". Aquest és l'inici, directe i magnètic, d'Una noia i un soldat, novel·la fins ara inèdita de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012) que Adesiara acaba de publicar i que aporta, en paraules de l'editora del volum, la filòloga i catedràtica Montserrat Bacardí, una visió diferent de la Guerra Civil en la literatura catalana: "És la primera novel·la que aborda la Guerra Civil des dels ulls d'una militant", afirma. La protagonista del llibre és Cinta Planes, una jove marxista que festeja "plàcidament i amorosa, sense sobresalts", amb un noi, Ton Juneda, fins que esclata la guerra. "Ell va a parar al front, com a soldat republicà, i ella es queda a Barcelona. Quan comença el relat, fa mesos que no s'han vist, i el fil argumental que el sosté és el retrobament", recorda Bacardí, que aquest 2023 ha publicat la interessantíssima i reveladora biografia La veritat literària de Teresa Pàmies (Eumo, 2023).

Fins que Montserrat Bacardí va tenir accés al manuscrit a l'arxiu de Salamanca fa uns anys, ningú sabia res d'aquesta novel·la. "Probablement, la gènesi, i qui sap si el canemàs, provenia de La xiqueta de Balaguer, una obra avui perduda i de la qual n'havia parlat a Rafael Tasis en una carta el 8 de maig del 1964", explica. Consultant l'índex de l'arxiu, a Bacardí li va cridar l'atenció el títol d'Una noia i un soldat, perquè "no es corresponia amb cap de les 50 obres publicades per Pàmies". Quan, al cap de mesos d'espera, va poder consultar el text, s'hi va trobar "un manuscrit complet, ple de ratllades de dos censors diferents". "Des de la perspectiva del règim, Una noia i un soldat agredia el dogma, la moral, l'Església i els eclesiàstics, el règim –no persones concretes–, i els fragments censurats no dissimulaven el fons de l'obra –escriu Bacardí al pròleg de l'edició d'Adesiara–. Les marques vermelles i blaves dels dos 'lectors' del règim començaven a la primera pàgina i s'estenien per tot el manuscrit".

"Encara que expliqui l'experiència d'una jove comunista que coincideixi amb la de la mateixa Pàmies, no és una novel·la gens doctrinària –assegura la filòloga–. La Cinta és una militant convençuda, amb una visió monolítica. En Ton, el soldat, és un lluitador en crisi, que comparteix la causa amb la Cinta, però que està molt preocupat per les atrocitats que ha vist al front. La gràcia màxima de la novel·la és el monòleg interior a través del qual s'articula la veu del noi, tècnica que Teresa Pàmies domina magistralment i que no va fer servir en cap llibre més".

Autodidacta, prolífica i sense por

Teresa Pàmies va començar Una noia i un soldat durant els dotze anys d'exili a París i la va acabar poc després de tornar a Barcelona el 1971. "Va arribar aquí gràcies al premi Josep Pla, que va rebre per Testament a Praga, que es va publicar tot i les advertències de la censura –explica Bacardí–. Hi dialoga amb les memòries que va deixar escrites el seu pare, Tomàs, mort l'octubre del 1966". Al pròleg, Bacardí afegeix: "La filla l'interpel·la i sovint li fa de contraveu. L'un retrata l'altre i l'altre retrata l'un, amb respecte i admiració i, també, amb la desimboltura i l'humor que forneixen els afectes familiars". Testament a Praga va obrir l'etapa "més fecunda, interessant i reeixida de Pàmies", comenta la filòloga. Entre aquest peculiar exercici de memòries i Vacances aragoneses (1979) va publicar una quinzena de títols, entre els quals hi ha Quan érem capitans (1974) i Dona de pres (1975). "Alguns d'aquests llibres havien quedat entretinguts durant anys –continua Bacardí—. Tot i ser autodidacta i amb prou feines haver anat a escola, Teresa Pàmies es va formar durant tota la vida. A París, ciutat on va arribar el 1959, va participar en moltes activitats del casal català, i va ser allà on va prendre consciència que volia escriure i que ho faria en la seva llengua".

El tipus de literatura que va conrear des dels inicis, compromesa políticament i sovint autobiogràfica, estava "completament prohibida a l'Espanya franquista". "Així i tot, mai no va renunciar a aquesta manera d'entendre la vida i la literatura", admet l'estudiosa de l'autora. Potser per això una novel·la tan contundent com Una noia i un soldat es va quedar en un calaix per sempre, i Pàmies no en va parlar mai ni tan sols a la seva família. Adesiara l'ha portat a les llibreries per primera vegada, més de mig segle després d'haver estat escrita, i la novel·la mereixeria una recepció àmplia i generosa, encara que el gruix de l'obra de l'escriptora estigui actualment descatalogat.