Portar la mort escrita a la pell: 'L'hora de l'estrella', de Clarice Lispector

BarcelonaAquest 2020 tan brutal ha sigut el centenari del naixement d’una de les més grans escriptores del segle XX, la brasilera d’origen ucraïnès Clarice Lispector. Gràcies a això la podem llegir en català, i és un gust llegir la traducció saborosa del portuguès a càrrec de Josep Domènech Ponsatí. L’hora de l’estrella és l’última novel·la de Lispector, una obra breu, una historieta aparentment senzilla sobre una noia ignorant i gairebé ximple però amb un cor generós i un cos per on la vida flueix com l’electricitat, que està escrita per una mena de Kafka de l’hemisferi sud a qui li haguessin encarregat una pregària de Nadal: la religió i la tradició jueves la travessen de dalt a baix. L’han comparada a la nouvelle de Flaubert Un cor senzill (ho recorda Nora Catelli en un postfaci esclaridor), però és impossible no pensar en la veu i la mirada netes i trasbalsadores de la Colometa de La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. Ara, retratar literàriament la senzillesa de cor i de ment, lluny de ser una tasca de solidaritat, acostuma a ser-ne una de molt cruel, com ho és la història de la Macabéa, un autèntic mite de la literatura brasilera.

L’hora de l’estrella són moltes coses a la vegada: és una història de personatge, és una deconstrucció de la novel·la moderna, és un experiment narratiu que posa un narrador per sobre dels protagonistes fins a gairebé esclafar-los: Rodrigo S.M. va xerrant i posant excuses abans de començar a explicar la vida i miracles de la Macabéa, una pobra noia que ve d’una zona pobríssima del nord-est del país i que arriba a un Rio de Janeiro que la devorarà. Tindrà una relació amb un pinxo amb aspiracions i poc tacte, tindrà una epifania davant d’un arc de Sant Martí i tocarà la mort amb els dits abans d’assumir-la com a destí: tot el que va tenint és puntejat, refutat o ridiculitzat per Rodrigo S.M., que és un home, però que és la mateixa Lispector que juga a ser un altre per escriure com mai no havia escrit, amb una transparència lleugerament tacada, com la pell de la Macabéa.

La novel·la està farcida d’uns diàlegs que podrien ser de pel·lícula de Godard, tallats sense més explicació, bruscos i tendres a la vegada. I brilla especialment quan deixa endevinar la lluita tenaç de l’escriptora contra la matèria bruta que és la realitat per convertir-la en or pur: en moments, com les pàgines finals, d’autèntica revelació literària, quan els fils de paraules creen una xarxa on la vida es bressola una estona abans de continuar la caiguda cap a l’abisme.