"Els meus personatges són supervivents que es menteixen, s'enganyen i s'estimen molt"

BarcelonaA Laia Aguilar no li agrada gaire que es facin distincions entre literatura per a joves i per a adults. "El que cal trobar són bones històries, tant per als uns com per als altres", explica l'autora amb Pluja d'estels, que acaba de publicar Destino, un mes després que la novel·la guanyés el premi Josep Pla. "El jurat en va distingir els personatges rodons i empàtics, el ventall psicològic i sentimental que absorbeix el lector des de la primera pàgina i la prosa minimalista, que fa servir un lèxic quotidià i imatges molt poètiques i eficaces", diu Glòria Gasch, editora del llibre.

Quina és la història que Aguilar ha volgut explicar, després de la gran acollida dels seus llibres previs, Wolfgang (Columna, 2016) i Juno (Fanbooks, 2018)? "M'he volgut aproximar a un grup d'amics involucrats en el mateix conflicte, la desaparició de la Paula", diu. Els protagonistes de la novel·la tornen a quedar cinc anys després de "l'accident" del personatge enigmàtic de Pluja d'estels –que podem veure, amb la seva cabellera pèl-roja, a la coberta– a la casa que un d'ells té a Portlligat, molt a prop de l'antiga llar de Salvador Dalí i Gala. "Pensar que allà, en aquell tros de terra remot, hi havien passejat personalitats il·lustres del món de la cultura com ara Dalí, Gala, Lorca o Paul Éluard era si més no un somni", llegim en un dels capítols en què la veu narradora s'aproxima a l'Olívia, "el personatge més jove del llibre, de 26 anys, que aporta una mirada ingènua i externa al grup". Fa pocs mesos que l'Olívia té una relació amb en Nis, que encara recorda l'embruix de la seva exparella, la Paula, amb qui va conviure fins al dia de l'accident. "En Nis és expansiu i extravertit, convida els amics a la casa que ha heretat al cap de Creus: rere l'amfitrió perfecte hi ha una història d'amor que no ha resolt", comenta l'autora.

Els amics que passen el dia a Portlligat amb en Nis i l'Olívia són en Jon, "algú que canvia de feina, de parella i de pis constantment i que està estancat vitalment", i la parella formada per la Mila –germana de la desapareguda Paula– i en Max. "Ella és productora de sèries de televisió i té un conflicte de maternitat important, perquè han adoptat una nena, la Lluna, i l'experiència no és, ni de bon tros, com imaginaven –diu Aguilar–. La relació amb en Max no passa per un bon moment, fa temps que com a parella estan perduts". Pluja d'estels incideix en aquell grup d'antics estudiants de comunicació audiovisual que ara, a la ratlla dels 40 anys, veuen com la vida no ha estat com preveien. "La majoria no se n'han sortit i les coses no els van tan bé com volien –afegeix l'escriptora–. Els meus personatges són supervivents que es menteixen, s'enganyen i s'estimen molt".

Aguilar, que compagina l'escriptura de novel·les amb la de guions, diu que a Pluja d'estels ha treballat "amb tota la llibertat del món" per "entrar en els sentiments, emocions i pensaments". "L'audiovisual a vegades es queda curt a l'hora d'expressar la complexitat de les emocions –continua–. Tinc un grup de WhatsApp amb uns quants guionistes i una de les idees recurrents que ens expliquem és que les millors sèries que hem escrit mai no acaben prosperant". En literatura, en canvi, com que "treballes sola i no depens ni de pressupostos ni de calendaris ajustats", es pot aprofundir més. "La Laia ha anat fins al fons de la qüestió –diu Glòria Gasch–. El problema és que no es pot explicar: cal llegir el llibre per comprovar-ho".

Entre els referents literaris que Laia Aguilar cita hi ha els contes d'Alice Munro, James Salter i Lucia Berlin; també les novel·les de Colm Tóibín i Peter Cameron. "I una de les pel·lícules que tenia al cap mentre escrivia va ser Estiu 1993, de Carla Simón –admet–. Em va commoure molt. I en part va ser gràcies a la seva senzillesa: diria que li donava més força". Aguilar va treballar en aquesta direcció, "reescrivint i simplificant" la història del seu grup d'amics "fins a arribar a l'essència".