Paula Hawkins: "La venjança poques vegades surt bé"

BarcelonaFins ara Paula Hawkins (Zimbàbue, 1972) es movia còmodament entre les 300 i les 500 pàgines. El seu gran èxit literari, La noia del tren (La Campana / Planeta), en tenia 464, l'extensió necessària –segons l'escriptora– per construir el thriller literari que la va convertir en una supervendes arreu del món (ha venut més de 27 milions de llibres a 50 països). Els seus títols posteriors, Sota l'aigua (La Campana / Planeta) i A foc lent (Columna / Planeta), també es mouen per aquests números. Però l'escriptora buscava nous reptes i, quan li va arribar l'encàrrec d'escriure una novel·la breu, amb 20.000 paraules com a màxim, s'hi va tirar de cap. Punt cec (Columna, amb traducció al català de Núria Parés Sellarés; i Planeta amb traducció al castellà d'Aleix Montoto) té tots els ingredients de la literatura de Hawkins –una protagonista poc fiable, un entorn domèstic inquietant i una intriga in crescendo– condensades en 159 pàgines.

"Per primera vegada, he bastit la història partint d'un escenari. Vaig començar a escriure en ple confinament, tancada a casa a Escòcia. Era l'hivern, feia mal temps, i vaig imaginar una casa aïllada a tocar d'un precipici. Allà passa tot", explica Hawkins. A diferència dels títols anteriors, en aquesta ocasió el relat s'explica només des d'un punt de vista, el de la protagonista, l'Edie, una dona amb una vida tranquil·la fins que se li gira la truita per culpa del seu entorn més proper. "Està molt condicionada per una cosa que li va passar quan era adolescent", diu l'escriptora.

"No sé escriure sense parlar del passat"

Un dels grans interessos de Hawkins a l'hora d'escriure és explorar com el passat influeix en els seus personatges i els fa ser com són. "No sé escriure sense parlar del passat. Tots som històries i records que ens construeixen d'una manera concreta", assenyala l'autora. Considerada una de les veus de referència del gènere domestic noir, sovint utilitza la literatura per parlar de la violència contra les dones als entorns quotidians. "M'agrada explorar pors que són molt del dia a dia, que tenen a veure amb les relacions d’amistat i personals. Per a les dones i els nens, la mateixa llar és un dels espais on són més vulnerables i on és més probable que siguin víctimes", diu Hawkins.

La venjança i el perdó també són dos temes recurrents en els seus relats, i a Punt cec hi tenen un protagonisme especial. "Aquest és el gran dilema. Tots sabem que hem de perdonar, però la protagonista de la història no considera aquesta opció", subratlla l'autora. A través de l'Edie reflecteix com a vegades una víctima es pot sentir incompresa, atrapada i arraconada i per això l'únic camí que veu és el de la venjança. "Personalment, vull pensar que no optaria per aquest camí, però no se sap mai –reflexiona Hawkins–. Espero no trobar-me mai en una situació com la del llibre, perquè la venjança poques vegades surt bé".