“Encara tinc l'esperit de festa: col·loquem els nens i anem al Vida”

Barcelona“Fa deu anys vaig començar a sentir que em tocava ser adulta però em sentia superdesconnectada de ser adulta, tot i que era mare, tenia una feina, un cotxe i vam signar una hipoteca. La vida adulta era una obra de teatre que no sabia interpretar perquè no me l’acabava de creure”, reflexiona Patrícia Martínez del Hoyo Guri (Barcelona, 1982). L'actual cap d’EVA, el canal digital jove del 3Cat, després d'una carrera professional que l'ha portat a fer d'actriu amb La Fura dels Baus, a ser directora d’El Mueble, a escriure i presentar programes com Efecte wow al Club Super3 i a actuar a Això no és Suècia, ara estrena nova faceta com a autora amb Ens hem perdut (La Campana), un retrat generacional dels adults a la quarantena que es resisteixen a fer-se grans.

La novel·la comença com una road movie cap al passat, en direcció a una masia amagada del Berguedà que regenta una vella amiga. A dins del cotxe hi van una parella de Sabadell i una passatgera inesperada, una veïna que té una filla de pocs mesos i passa per un desequilibri emocional. La història, però, comença molt abans, perquè els protagonistes són un triangle de berguedans que van compartir joventut, porros i pis a Gràcia fa més de quinze anys: la Júlia, el Marc i el Xavi. “Mai m’he desenganxat de la joventut, potser perquè va ser un lloc feliç i interessant, en què ens sentíem al nucli de l’univers. Encara tinc l’esperit de festa i crec que és generacional: anem a festivals, col·loquem els nens i anem al Vida, tenim ganes que no s’acabi l’emoció, que passin coses”, diu. Així que el llibre “no va de la crisi dels 40 perquè hi ha personatges de 30 anys en crisi”, ni tampoc té només a veure amb el pas a la maternitat. Els fills no són una frontera: “Jo m’he tornat més lliure ara, perquè els fills et connecten amb la infantesa. I tot i que soc responsable i seguim una rutina, no em sento adulta. Ara m’hi he començat a sentir perquè per primera vegada he sentit el dolor, amb l’accident que ha patit la meva filla. La vida d’adulta depèn de les experiències i els aprenentatges”, reflexiona.

Aquell trio calavera que se sentia invencible en les nits gracienques va implosionar –una va acabar a Formentera, l’altre als Estats Units i el tercer, a l’extraradi–, però aquella amistat els haurà marcat la vida. La història avança en primera persona saltant d’un personatge a l’altre amb la idea de jugar amb els records i les diferents perspectives sobre els fets. “La memòria no és una eina per enregistrar fets sinó per sobreviure i adaptar-nos i, per tant, hi ha un marge gran de recreació entre el que tu i jo recordem sobre el que va passar, i això em feia gràcia”, explica l’autora, que va dedicar el curtmetratge Cerdos, piñas y otros mortales (2012) a la memòria compartida amb el seu avi.

La novel·la parla amb humor del que dona pes a l’existència (la maternitat, les ambicions professionals, els accidents vitals, les relacions tòxiques i les addiccions) i el que li dona lleugeresa, com els somnis, el plaer i els imprevistos. La mirada de l’autora es decanta per naturalesa cap a això segon: “Jo tinc anorèxia inversa. Sempre penso que soc guapíssima, llestíssima i que si no em contesten un missatge al xat d’amics és perquè m’estan preparant una festa sorpresa. Visc amb la il·lusió que passin coses molt guais. Soc una flipada, he viscut així sempre i m’agrada, em fa gràcia. Tinc 42 anys i penso que el millor encara ha de passar. Una psicòloga em va dir que tinc un rang molt ample d’emocions”, explica. Així, és evident que espera que el llibre sigui supervendes i acabi convertit en una sèrie o una pel·lícula. I si no, assegura que publicar el llibre ja era un somni: “Des de petita sempre havia volgut ser escriptora”. Així que el llibre explica la recerca de l’èxit dels tres protagonistes però també de la mateixa autora. “Què és l’èxit? L’èxit per a mi és estar contenta, encara que soni infantil”.