BarcelonaBernat Lesfargas (Brageirac, Dordonya, 1924-2018), mort dijous als 93 anys, ha sigut una de les veus poètiques occitanes més sornegueres i delicades d’aquests últims cinquanta anys, però sobretot es va erigir en el gran ambaixador de la literatura catalana en tot l’àmbit de la Francofonia, després que el 1962 Juan Goytisolo li proposés -en nom de Gallimard- la traducció d’ Incerta glòria de Joan Sales i, a continuació, la de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda.
Fins aquells anys ell era un dels traductors més reputats de literatura espanyola i artífex de les versions d’obres com La casa verde de Mario Vargas Llosa, Réquiem por un campesino español de Ramón J. Sender i La destrucción o el amor de Vicente Aleixandre. A partir de llavors, Lesfargas va centrar-se exclusivament en el traspàs al francès d’obres d’autors catalans, com ara Pere Calders ( Cròniques de la veritat oculta ), Salvador Espriu ( Les roques i el mar, el blau ), Baltasar Porcel ( Difunts sota els ametllers en flor ), Jesús Moncada (Camí de sirga i Estremida memòria ), Maria-Mercè Marçal ( La passió segons Renée Vivien ), Quim Monzó (La magnitud de la tragèdia ) o Cabré (Senyoria, L’ombra de l’eunuc i Les veus del Pamano ), així com l’obra de diversos poetes.
Ara bé, com passa sovint amb els intèrprets musicals, el nostre traductor va sintonitzar especialment amb l’obra d’una autora fins a esdevenir-ne el màxim intèrpret a nivell internacional: estem parlant de Mercè Rodoreda, de qui pràcticament va traduir tota l’obra, amb l’excepció de La mort i la primavera. El 2011 va sortir la seva traducció de Mirall trencat i, el 2013, la de Viatges i flors bo i coincidint amb Barcelona com a ciutat convidada al Saló del Llibre de París. Durant un dels col·loquis, Lesfargas va voler agrair a Juan Goytisolo que li hagués fet l’immens regal de posar-lo en contacte amb la literatura catalana, a la qual acabaria dedicant mig segle de feina incansable, amb una nòmima d’autors i obres del tot excepcional en nombre i qualitat. Per tot això no ens ha de sorprendre que el 2015 l’Institut Ramon Llull decidís posar el nom de Bernat Lesfargas a la seva Biblioteca de Traduccions, ell que va mostrar i demostrar el seu ferm compromís amb una Europa federal reivindicant la pràctica de la traducció com el principal llenguatge europeu i fundant el 1975 l’editorial Fédérop per difondre autors d’arreu del continent.