Mor António Lobo Antunes, gran autor de les lletres portugueses

BarcelonaL'escriptor António Lobo Antunes, un dels autors més importants en llengua portuguesa, ha mort aquest dijous als 83 anys. El 2007 va rebre el premi Camões, el de més prestigi per a la literatura en portuguès, i ha estat durant anys un etern candidat al Nobel. La seva obra desplega una gran profunditat psicològica amb una prosa original, poètica i complexa, i ofereix un retrat de la societat portuguesa de l'últim segle. El govern portuguès ha afirmat que "el seu llegat és una crònica de la humanitat". Entre els títols més destacats hi ha Exhortació als cocodrils, L'esplendor de Portugal i No entris tan de pressa en aquesta nit obscura.

Lobo Antunes, nascut a Lisboa el 1942, va créixer en el si d'una família aristocràtica que vivia als afores de la capital portuguesa, en una casa rica situada en un barri pobre, com havia descrit en novel·les autobiogràfiques com Sôbolos rios que vão, del 2010 (Sobre los ríos que van en l'edició en castellà). Fill d'un prestigiós neuròleg, va llicenciar-se en medicina i tot seguit, amb 26 anys, va ser cridat a files a l'exèrcit com a metge a la guerra colonial d'Angola, del 1971 al 1973. Allà va conèixer Ernesto Melo Antunes, un dels líders de la Revolució dels Clavells, amb la qual Lobo Antunes també va simpatitzar. El conflicte bèl·lic va marcar tota la seva literatura i n'era un tema recurrent, en novel·les com O esplendor de Portugal (1997; L'esplendor de Portugal en la traducció de Joan Casas editada per Proa el 1999, una de les més excepcionals.

A obres com Da natureza dos deuses (2015) va retratar de manera indirecta com va ser la seva joventut en la mansió de Cascais sota l'influx patern i de la guerra. "Era una guerra de nens, els soldats tenien entre 18 i 21 anys i els oficials fins a 25", va recordar en una visita a Barcelona el 2019. L'escriptor va assegurar que va tenir "molta por" i que va pensar en anar a París a fer "la revolució des dels cafès", però va témer que després no hauria pogut tornar al seu país. L'experiència com a alferes apareix en altres llibres, i d'aquella època és Cartas da guerra, les cartes que enviava a la seva primera muller, ja embarassada. Potser va ser justament aquella experiència que el va fer simpatitzar amb la causa catalana, i ja el 2014 va signar a favor del dret a l'autodeterminació i el 2021 es va significar en defensa de l'amnistia dels presos i exiliats polítics. L'autor coneixia bé Barcelona, i hi havia tingut amics com Juan Marsé, Anna Maria Moix i Carmen Balcells. "Hi ha dues coses que valen la pena en aquesta vida, l'amor i l'amistat, la resta és una merda", va afirmar en aquella visita.

Lobo Antunes va dedicar-se a la psiquiatria fins que ho va deixar del tot per la literatura. De fet, el seu primer llibre, publicat el 1979, Memória de elefante, tenia com a protagonista un psiquiatre de Lisboa amb vocació literària que narra la seva crisi existencial i d'identitat. De seguida es va convertir en un autor tan prolífic —el mateix any va publicar també la segona novel·la, Os cus de Judas; En el culo del mundo en l'edició en castellà— com valorat i reconegut internacionalment. La majoria dels seus títols estan disponibles en castellà, i alguns dels més destacats s'han traduït també al català, com Manual dels inquisidors (1996; Edicions 62, 1998), Exhortació als cocodrils (1999; Proa, 2000) i No entris tan de pressa en aquesta nit obscura (2000; Proa, 2002).

La memòria era el motor de la seva escriptura, que el portava a abordar de forma fragmentària —amb un eixam d'escenes, frases, personatges, llocs que el lector ha de recompondre—, temes com la soledat, la vellesa, la mort, l'amor i la bogeria, a més de la guerra. "Les imatges m'arriben sense saber gaire bé com ni d'on", deia. També havia escrit sobre el toreig (¿Qué caballos son aquellos que hacen sombra en el mar?) i sobre el càncer que havia patit (Sobre los ríos que van). "Durant l'escriptura hi ha moments de gran plenitud i només per aquests moments ja val la pena escriure", proclamava l'autor. També afirmava: "Només sóc Lobo Antunes quan escric". Això és el que quedarà per a la posteritat.