Montse Albets: "Perdre un fill és el més dolorós que es pot viure"

Després d'anys fent de llibretera, correctora, assessora editorial i conductora de clubs de lectura, Montse Albets (Mataró, 1977) va necessitar deixar d'ocupar-se dels llibres dels altres i explicar una història seva. "Una inquietud personal que he tingut sempre és com afrontar el dol i la pèrdua –explica dos anys i mig després que comencés a escriure la novel·la que ha acabat sent Només terra, només pluja, només fang, debut avalat pel bon olfacte d'Edicions del Periscopi–. Després de donar-hi moltes voltes vaig definir el tema del qual volia parlar i qüestionar-me'l". Albets assegura que la peripècia de la Maria està plantejada com una recerca que li permet passar del patiment del personatge cap a una certa llum, adquirida gràcies a l'amistat amb dos veïns, en Manel i la Cristineta.

La novel·la proposa un viatge fins als afores d'un poble indeterminat. Allà s'hi aixeca un petit mas, Ca la Viuda, que fins a l'arribada inesperada de la Maria era buit. A la dona l'acompanya el nadó que acaba de tenir. Ella el continua cuidant mentre el seu cos experimenta la metamorfosi de la maternitat, però el nadó, igual que passava al conte Vacances d'estiu de Quim Monzó, és mort. Si el relat de Monzó –inclòs a El millor dels mons (Quaderns Crema, 2001)– abordava el dol perinatal des de la perspectiva d'un pare en plena canícula, Albets s'enfronta a les conseqüències psicològiques de la mort d'una criatura després del part. La Maria aconsegueix treure el fill de l'hospital i es tanca amb les seves despulles al mas familiar. Aquest és el punt de partida de Només terra, només pluja, només fang. "Perdre un fill és el més dolorós que es pot viure –admet l'autora–. Encara que la meva història no estigui motivada per cap experiència personal, he conegut moltes dones que han tingut embarassos que no s'han portat a terme. És més habitual del que pensem. I és un dol inexistent, perquè de seguida t'obliguen a tornar a la feina, en cas que no t'agafis la baixa".

Com acomiadar-se d'un fill

La Maria busca "una manera d'acomiadar-se del fill" que no depengui d'esgotar unes hores a la sala de vetlla i assistir a un funeral despersonalitzat. "Tria el ritual que a ella li convé", afegeix l'autora. Tot això es dona enmig d'un entorn natural. "En un determinat moment, mentre es pregunta què som, la Maria diu que només som terra, pluja i fang –comenta Albets–. Podem fer-ne dues lectures, d'aquesta afirmació: una en negatiu, el clàssic no som res, i una en positiu, perquè saber que som éssers vius i ja està ens dona una gran lleugeresa". Mentre la protagonista busca el camí per reprendre la seva vida, la persegueixen malsons, però també alguns records familiars traumàtics i els llenguatges burocràtics del món sanitari, del dret i de l'educació. "Estem a punt d'iniciar un curs ple de noves experiències motivadores per als vostres fills i filles", rep la mare per correu electrònic quan el fill ja és mort. "Hi ha un procés de mecanització de situacions que abans era impensable, almenys als pobles –explica l'autora–. Recordo un dia que sortíem d'un hospital després de la mort d'un familiar i a l'entrada ens vam trobar un plafó amb tot de cares dibuixades i una indicació que posava: «valori la seva experiència»". El debut de Montse Albets coincideix a les llibreries amb una altra novel·la que proposa redignificar els rituals de comiat, Ocàs i fascinació, d'Eva Baltasar.