Marta Jiménez Serrano: "És trist comprovar que fàcil que és morir-se"

BarcelonaDesprés d’una novel·la i un llibre de relats que la van convertir en un fenomen literari, Marta Jiménez Serrano (Madrid, 1990) salta de Sexto Piso a Alfaguara amb un llibre sobre un fet traumàtic personal. Oxígeno comença amb ella inconscient al terra del lavabo de casa i acaba quan obre els ulls. Entremig, un relat que entrellaça la narració dels fets, la visió dels testimonis, la hipòtesi, retalls de diari i de lleis, en una negociació constant amb la seva intimitat, sense victimisme ni morbositat. "No vaig arribar al coma, però gairebé –escriu–. Aquesta és la història d’aquest gairebé".

Una de les dificultats d’aquest llibre és que, com amb Titanic, en sabem el final. Una parella està a punt de morir per una fuita de gas i la dona ets tu, que ets aquí.

— Sí, un dels reptes era sostenir la tensió i el ritme, una mica com a Crònica d’una mort anunciada [de Gabriel García Márquez]. Soc la protagonista i la narradora del llibre, i el primer obstacle és que soc l’espòiler. Crec que, com que en sabem el final, el suspens no és què va passar, sinó com va passar.

I l’impacte que té haver estat tan a prop de la mort.

— Jo vaig tenir espant retroactiu, i he intentat que també en tingui el lector. Al llibre dic alguna cosa així com: "Quan va acabar el perill, va començar la por".

"La nostra quasi mort era la millor de les morts: adormir-nos lentament donant-nos la mà", escrius. Per això en diuen la ‘dolça mort’. Sonaria bé si no fos que tenies 30 anys.

— Tenim aquesta concepció narrativa sobre quan hem de morir. Tots entenem que en algun moment s'ha d'acabar, però que sigui el més tard possible, indolor, etcètera. Tot això té a veure amb una falsa sensació de control de coses que en realitat no controlem: és igual de com d’avançada estigui la medicina i com d’obsessionats estiguem amb la joventut, que ocorrerà.

Què t’empeny més a escriure, la por o la ràbia?

— Moltes coses. Em mou la necessitat de col·locar aquest trauma, per descomptat també hi ha indignació i empipament, i també l'agraïment als serveis d'emergència, a les persones que em van treure d'allà dins, fins i tot al meu psicòleg.

Van ser anys de teràpia fins a arribar a plorar. Aquest llibre aprofundeix en la curació? No sé si la promoció se’t fa difícil.

— Em pensava que no en seria capaç, que no hi hauria promoció i, en canvi, està sent la cirereta de la cura. Crec que l'escriptura i la teràpia tenen alguna cosa en comú, que és verbalitzar el que ens passa, però una altra cosa diferent és que algú t’escolti. I això està tenint alguna cosa de curativa. Quan vaig escriure aquesta escena que descrius, vaig comprendre de què anava el llibre.

És un dol.

— És una presa de consciència que ens morirem, cosa que no seria dolorosa si no fos perquè durant una estona ens vam pensar que no ens moriríem mai. És un dol per aquella nena que es creia immortal, que pujava a la muntanya russa i no pensava: "Espero que hagin collat bé tots els cargols".

Quan ets conscient de la teva hipocondria?

— No ho sé, és progressiu, però té molt a veure amb aquest moment en què comences a fer-te càrrec de tu mateixa. Quan ets una nena, si tens una ferida o un problema, ja el veurà la mama quan t’estigui banyant. Quan ets tu qui te n’has d'adonar, hi entra un nivell de consciència i de responsabilitat mal entesa, diguem. No és que el que em va passar em detonés l’ansietat, crec que venim amb unes cartes de base, el que passa és que em va multiplicar les pors.

Planteges que potser el mateix mecanisme que t’activa la hipocondria és, d’alguna manera, el que et converteix en escriptora.

— La capacitat de fantasiejar i de projectar ens pot portar a moltíssims llocs, ens pot portar a posar-nos en el pitjor escenari, ens pot portar a explicar històries, a fer literatura, i també fins i tot pot ser que se te'n vagi el cap. El nostre llibre més universal va d'un tipus al qual se li’n va el cap per confondre la fantasia amb la realitat, no? Jo crec que la nostra relació amb la realitat i la fantasia ens defineix molt.

He tingut la sensació que el fet de patir un trauma però sobreviure et dona una perspectiva de com seria el món sense tu. Per la gent del teu voltant, tot continua igual. Hi ha una sensació de "no ha sigut res".

— Tot és res si es compara amb la mort. Estic segura que si hagués estat quatre anys a rehabilitació, tothom m'hauria preguntat "què tal?", "ja pots moure el colze?", però en ser el psicòleg ningú no torna a preguntar res. Ara que ho dius, aquesta perspectiva de com hauria estat tot si jo no hi fos crec que és el que em va fer viure el que venia com un regal. Ui, que gairebé no publico la meva primera novel·la! De sobte és tot una benedicció.

Com tornen les ganes de viure després del trauma?

— A poc a poc. Primer no tenia ganes de res, hi ha una cosa una mica depressiva. És trist comprovar que fàcil que és morir-se. Després, jo vaig passar de la tristesa al pànic. I ho vaig acabar recol·locant una mica en el procés de teràpia que explico al llibre. Vaig tenir una sensació de ser petita una altra vegada, vaig haver d'aprendre a dormir: vaig haver de començar a menjar millor, a sopar sempre a la mateixa hora, a tenir rutines, les extraescolars a tal hora, de sobte era com estar al col·le una altra vegada.

La precarietat i la crisi de l’habitatge són a l’origen del problema, també.

— Totalment. El que em va passar és un símbol perfecte, concret, d'aquesta situació. De propietaris que no es fan càrrec dels seus habitatges, de la despersonalització... Jo volia explicar el problema de l'habitatge des de la intimitat dels personatges, fins al punt que pots morir si algú no té cura del seu pis. Això em va portar a una reflexió de la noció de llar avui: què és pertànyer a un lloc i com ens relacionem amb l'espai que habitem? No ho fas igual si als 30 anys t'has traslladat ja onze vegades, si qualsevol moble és provisional, és impossible tenir una relació de pertinença en aquestes circumstàncies.

M’ha fet gràcia com dibuixes la teva antiheroïna, l’arrendadora, una dona rica que viu als Estats Units que no vol saber res del seu pis.

— Em va costar moltíssim aquest personatge, perquè era com una malvada de Marvel. Si me l’hagués inventat, l'hauria fet d'una altra manera, però és que va ser així. No volia posar-li grisos, humanitzar-la: a aquesta senyora l'odio. Volia representar la típica persona cabrona, que també n’hi ha, gent dolenta, irresponsable, banal. Hi ha personatges de ficció més complexos que persones de la realitat.

És un llibre frontissa, que se situa als teus 30 anys, quan comences la carrera literària i comences una història d’amor.

— D'un llibre al següent sempre hi ha una llavor que queda plantada, i aquesta història de parella podria haver sortit a No todo el mundo. És veritat que el llibre mostra el lapse dels 30, quan la vida ja es posa més seriosa. Els 20 són la dècada de provar i als 30 prens unes decisions de parella més madures, perds alguns amics amb qui ja no tens tantes coses en comú i canvia la vida laboral. No pretenc fer un retrat generacional, però és veritat que m’interessa en món en què visc perquè faig servir els llibres per a comprendre’l, per relacionar-m’hi. És natural que la gent de la meva generació s’hi senti identificada.

Llegeixo a la faixa del llibre: "La gran revelació de la literatura espanyola". Com portes les expectatives?

Amb alegria, la veritat. No em faig càrrec de les expectatives. Sí que tenia curiositat per veure com es rebria aquest llibre, que és diferent dels anteriors. I em sento molt afortunada perquè sento que tinc una comunitat de lectors amb la qual tinc un diàleg. Em sento acompanyada.