BarcelonaDesprés d'assassinar escriptors, data brokers i monjos de Montserrat, i fins i tot després d'acabar amb ell mateix en la ficció, l'escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) agafa de nou les armes i s'imagina una xarxa de mataiaies amb epicentre al barri barceloní d'Horta. El rol del Roc (Empúries) és la quarta entrega de la seva sèrie criminal, protagonitzada per una persona de carn i ossos, l'expert en jocs Oriol Comas i Coma, i per un joc de taula. "És tot un personatge, i vaig voler que fos el meu Carvalho", diu l'escriptor, recordant el detectiu de Vázquez Montalbán. En aquesta aventura, Comas s'alia amb el comissari Carmany i la seva neboda Sol per investigar uns estafapensionistes que juguen a jocs de rol i s'encobreixen en entitats del barri, com els Diables d'Horta.

De rerefons, la novel·la explora el xoc generacional entre els qui viuen una vida plàcida gràcies a pensions generoses i els que les financen mentre malviuen amb sous i pisos raquítics. "Hi ha un seguit de joves que s'incorporen al mercat laboral en situació molt precària i que veuen que la pensió que cobra el seu tiet o avi, per a ells, treballant tot el dia en tres llocs, no és una aspiració possible", explica Serra. Això aboca alguns joves "a fotre el camp, a perdre la possibilitat de mantenir una línia cultural, econòmica, vital, personal i d'arrelament". L'autor té una filla de 28 anys que es troba havent de compartir pis per 900 euros al Carmel i una mare de 99 anys que viu en una residència a Horta.

El barri de l'autor, els seus personatges característics i els locals més coneguts, apareixen a la novel·la com si fossin la Venècia del comissari Brunetti o la Sicília de Montalbano. Aquí no hi ha brunch, ni guiris, ni expats. Màrius Serra fuig de l'arquetip de la ciutat que surt als diaris. "És una reivindicació d'una Barcelona dels barris. No és només Horta, és Sant Andreu, és el Clot, és el Carmel, és alguna part de Poblenou. No tot està turistificat i gentrificat, com ara sembla, perquè venem aquesta imatge única de Barcelona. Hi ha una altra Barcelona", assegura. Esclar que, en una novel·la negra, hi ha col·locat també personatges obscurs. "Al barri pots conèixer propietaris d'immobles que escanyen llogaters, però no capitals ocults o fons d'inversió, sinó senyors cacics", diu Serra.

Una llengua 'pervertida'

Una de les singularitats del llibre és que, com que la Sol agafa protagonisme, això li permet a l'autor jugar amb la llengua col·loquial dels joves, gràcies als estira-i-arronses que té amb el seu oncle boomer, per això hi inclou expressions com el bueno, els morritos, la turra nivell prèmium o la fàmily celebrèixon. "La literatura per antonomàsia és incorrecta, si no, té poc interès", diu Serra, que és membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Ara bé, fins on es poden estireganyar les costures de la normativa? "Jo poso els límits en la substitució lingüística. Si poses una gravadora i vols pretendre reproduir la parla de molta gent tal com raja, hauries de fer la meitat dels diàlegs, si no tots, en castellà. I per aquí no hi passo. Senzillament, aquest és el meu límit. La literatura catalana és la literatura que s'escriu en llengua catalana. Des d'una perspectiva lingüística, tota opció és vàlida i defensable, però jo escric en català per algun motiu, no per ser substituït lingüísticament i culturalment en nom de no sé quina modernitat", sentencia.

Davant del dilema de si la ficció ha de reflectir la parla del carrer sense manies o n’ha de ser un model, l'escriptor opta per la tercera via: esprémer la creativitat lingüística per crear expressions col·loquials i argot, i no abocar-se a la reproducció mandrosa d'anglicismes i castellanismes. "La llengua pot tenir molts graus i registres de correcció, d'edat, territorials, de to, i no necessàriament el que és normatiu és el que és adequat", diu Serra. Una de les paraules que patenta a la novel·la és taburra, la contracció de tabarra i de turra, o els agents nyols. "Jo estic a favor de la genuïnitat, de l'exploració de la pròpia tradició, i en contra de qualsevol idea de puresa, perquè sempre és excloent i acostuma a portar cap a territoris feixistoides", afegeix.

El rol del Roc permet fins i tot fer les paus lingüístiques amb una generació jove a la qual periòdicament s'atribueix la mort del català pel seu català empobrit. "El que fa mal a la llengua és fer-la desaparèixer, esborrar-la. A mi els que s'amoïnen perquè la Rosalía diu cumpleanys o perquè la Mushkaa canta amb no sé quin argot o perquè als joves no hi ha qui els entengui, els dic que s'enyoren molt de quan eren joves ells", exclama Serra. L'escriptor és dels que es nega a ser catastrofista sobre el destí del català, per tarannà i també per estratègia: "No crec que ningú s'apunti a un carro perdedor, a una colla de rondinaires, a un món de censors. I, en canvi, tothom s'apunta a l'eufòria, al carro guanyador, tothom s'apunta a una energia positiva". I aquest carro és el que estira Màrius Serra, un autor que practica el que predica: és autor de dotze mil mots encreuats, cinc mil articles, una trentena de novel·les i assajos, i una sèrie negra que... continuarà.