María Sonia Cristoff: "¿Per què no apaguem les pantalles i sortim a prendre un vi més sovint?"

BarcelonaMaría Sonia Cristoff (Trelew, 1965) és una de les veus imprescindibles de la literatura argentina contemporània. Ja sigui en forma de cròniques de viatges (Falsa calma, 2005), de reflexions sobre l'art i el colonialisme (Inclúyanme afuera, 2014) o de novel·les polimòrfiques –diu que li interessa aquest format "per dinamitar-lo"–, l'autora, nascuda en una ciutat de la Patagònia, ha arribat sempre a destemps a les llibreries catalanes. Fins ara. Derroche (Random House) és la seva última novel·la, divertida, transgressora i difícil de classificar.

"No m'importa que els llibres es llegeixin vint anys després de quan els vaig escriure. Tots formen part d'un mateix projecte –afirma–. El que és estrany, potser, és anar-los publicant per separat". Cristoff escriu "per interpel·lar el present", i ho fa defugint "la pura evasió". Derroche arrenca amb la carta que Lucrecia rep de la seva tieta Vita, que acaba de morir. La difunta explica a la neboda que enmig del desert de la Pampa hi va enterrar un tresor: per trobar-lo haurà de desencriptar les instruccions que la tieta ha disseminat en una espècie de memòries. Així arrenca un doble viatge: d'una banda, el llibre recorda l'Argentina anarquista de principis del segle XX a la ciutat de General Pico; de l'altra, planteja una dissecció de l'explotació laboral del present.

Feines que manipulen el treballador

"L'anarquisme actual ja no consisteix a anar posant bombes, sinó a aprendre a dir que no", diu en relació amb la situació de la protagonista. La Lucrecia és cap de comunicació d'una universitat argentina privada i viu angoixada per la quantitat ingent de feines sense sentit que ha de supervisar. "Hi ha un assaig extraordinari, Feines absurdes, de David Graeber, que em va inspirar –explica Cristoff–. El que analitza no són necessàriament les feines més precàries, sinó les que no generen cap valor social".

L'escriptora recorda que moltes feines actuals "manipulen el treballador", perquè prometen "satisfer el seu desig, no només d'ocupar un lloc de treball en allò que li agrada, sinó que aquest s'associï amb un determinat estil de vida". La trampa d'aquesta mena de feines no és que estiguin menys pagades del que caldria, sinó que acaben envaint tota la vida del treballador. "També el consum cultural que fem acaba tenint a veure amb les nostres feines, i es converteix en una extensió de la jornada laboral –diu–. Soc partidària de les petites insurreccions contra el que la societat i l'entorn més immediat ens exigeix que fem. Per què no apaguem les pantalles i sortim a prendre un vi més sovint?".

Derroche recorre a alguns referents que han reflexionat sobre l'explotació laboral, des de filòsofs com Friedrich Nietzsche fins a teòrics polítics com Paul Lafargue o psicoanalistes com Corinne Maier. Escriu les idees de tots ells envers: "Cuando tu único poder / es tener algo que temer / Vuélvete el grano de arena / que provoca la gangrena". "Escriure és una experiència de transformació, i, a vegades, acaba afectant la teva vida real –admet Cristoff–. En el meu cas, poc després de publicar aquesta novel·la a l'Argentina vaig rebre un premi literari, el Ricardo Rojas, que consisteix en un sou vitalici. Gràcies a això, vaig poder deixar la feina en una de les dues universitats on treballava".